Balanços

Esta, la última entrada de l'any, és un 'vocabulari difús' estrany i atrevit. Estrany, per què és una paraula del català estàndar, i atrevida per què és perfectament vigent. Es tracta del balanç, un mot que podria estar en perill i que cal posar en valor. No tenim temps per fer balanços, i se'ns acaben els espais de reflexió. Tot va massa ràpid a les nostres ciutats: al Metro, als carrers, a les oficines... Ixes de treballar i, com en una inèrcia malèfica, la turba et duu a caminar més ràpid fins i tot del que les teues responsabilitats t'exigeixen. Per això cal posar en valor els balanços. Plantejar-nos si el que fem té sentit, dubtar per millorar. I tornar, sempre que es puga, a les fronteres difuses, agafar aire i tornar-nos a convèncer que la ciutat ens dona de menjar, però que no només de pa viu l'home.

PD: Els balanços de Cap d'Any són, possiblement, els menys necessaris.

Nit de Reis

Era el seu primer Nadal fora de casa. Feia molts anys que vivia a Barcelona, però sempre s’ho havia manegat per guardar-se uns dies, pactar les vacances, mentir sobre una falsa malaltia de son pare. Però ara eren les sis de la vesprada de la Nit de Reis i eixia de treballar. Sol, música de Calamaro a l’mp4, amb la bufanda fent caure cada dos per tres els auriculars.

Se sentia buit. Mai havia sentit la necessitat del Nadal, i si ho feia no era, ni de bon tros, per cap sentiment religiós, simplement que eren moments per estar amb la família. Convoiar als més menuts, esperar la visita dels Reis a ca la iaia, mirar d’il·lusionar-se com quan era xicotet. Ara entenia que la solitud és un abisme quan s’és l’únic que se sent sol. No havia volgut ni mirar el recorregut de la cavalcada. Millor anar a casa.

Triar entre metro i bicing sempre li resultava difícil. Aquella nit no. El suburbà expressava a la perfecció el que bullia al seu interior. Sentir-se sol malgrat estar envoltat. Feia temps que estava convençut que les ciutats són una suma de gent inconnexa que fomentaven la sensació d’aïllament, però mai com en aquells instants ho havia vist tant clar.

Pròxima parada, Girona. Tractava d’esborrar els pensaments, que sens dubte idealitzaven el que estava passant a casa seua, entonant les lletres de les cançons que no sabia. Però quan aleatòriament, l’aparell va decidir reproduir Media Verónica va comprendre que, per molt que lluitem, de les entranyes del món puja una força impossible d’aturar que ens obliga a fer-nos grans, i a perdre innocència i privilegis. Per un moment va pensar en Peter Pan. Pròxima parada, Joanic.

La mestra

Este dimecres, mentre llegia de pressa i corrent abans d'enfilar cap al sud les sentències del Suprem i les reaccions, una lectura de feia uns anys em venia al cap. No recordava el títol del llibre, tampoc el poble on es desenvolupava la tràgica història.

Ja a casa per passar el Nadal, he consultat la petita biblioteca de ma mare -que també és meua- sabent que allà el trobaria. És 'La mestra', de Víctor Gómez, una crònica dels intents de construir una escola valenciana durant la Transició. Malauradament, la realitat és la que és, i valents com la Marifé, són avui velles anècdotes del que va poder ser i no va ser.

A Catalunya, en canvi, les coses van ser diferents, segurament en este àmbit un poc millor. Poca gent dubta que el català haja de ser la llengua de l'escola. Ara, però, els reductes que no pensen així tenen la justícia de la seua mà, i si la política no es posa ferma -que pel que sembla no ho farà- ho acabarà pagant la comunitat educativa, que és qui haurà de barallar-se, com va fer Marifé durant la Transició a Barx, amb els capricis reaccionaris.

Una breu cita del llibre per acabar i convidar-vos a gaudir d'esta lectura trista durant estos dies festius: "Sense la simpàtica complicitat dels alumnes encara les hauríem passades més agres. Sense ells la consciència de derrota hauria estat total. No trauria cap a res fer-se el valent ara negant que havíem patit més que una serp en un forat, i tots els mestres necessitàvem un estiu parat amb blaus de piscina i mandrosos llavis de cirera, per refer-se i oblidar".

Tampoc la volem dels Alps

Aquest dilluns, al Parlament de Catalunya, s'ha tornat a parlar de transvasaments. Lamentablement, caldria afegir. El futur President de la Generalitat, Artur Mas, ha recuperat en el seu discurs la idea de dur l'aigua del Roine francés en assegurar que "l'aigua cal anar a buscar-la allà on hi ha excedents i sigui menys costós energèticament portar-la".

Discutible per molts motius. Dur esta aigua no seria ni barat ni qüestió de dos dies -tampoc de quatre anys-. Però més enllà d'estes qüestions, cal preguntar-se -i no sense tristesa- quan els nostres polítics deixaran de pensar en solucions que no són tal per seguir amb un model de creixement esgotat, que de cara al futur només garantirà una esquerda social cada vegada més àmplia. Que ningú s'enganye, l'aigua del Roine serviria per abastir l'àrea de Barcelona, eminentment industrial. Ni per beure, ni per regar uns cultius que, si es respecte la idiosincràsia de cada zona, tenen l'aigua garantida.

Ara bé, com diu Francesc Mercadé, portaveu de la Plataforma en defensa de l'Ebre, el que no podem pretendre és que des dels Governs es continue promovent, tot sabent que ací no hi ha recursos per fer-ho, un model de creixement basat en el consum de recursos accelerat. Necessitem decreixement, viure dins les nostres possibilitats i límits. S'han de buscar solucions locals, perquè les globals no estan en les nostres mans. I això el senyor Mas ho sap. Però clar, el circ de la política no s'està per problemes reals.

Els ecosistemes del Roine estan tant en perill com els de l'Ebre. Poc a poc, els glaciars dels Alps es van derretint a causa del canvi climàtic, i l'aigua que crea este presumpte 'excedent' del que parla Mas anirà minvant. El raonament és clar: si es diu 'no' al transvasament de l'Ebre s'ha de dir 'no' al del Roine.

Vida entre el fred

La boira gebradora que pujava del riu ho cobria pràcticament tot. Només veient en perspectiva la plaça se sabia que estava plena. Aquell diumenge fred de desembre, amb els Nadals a tocar, s'enterrava un home dels de tota la vida. La Laia, filla del Ramon, acceptava abstreta els condols, més pendent d'intentar veure assatjada en alguns veïns recança que d'altra cosa. Amb prou feines s'aguantava dreta, i només li faltava suportar la hipocresia d'alguns. Amb la mà que s'aguantava la panxa congelada, despatxava tant ràpid com podia tot aquell a qui no considerava molt proper amla família.

Per fi va arribar el moment d'entrar a l'esglèsia. La Laia, que com tota la seua família mai havia sigut gaire de missa, esperava el sermó per descansar. Es trobava marejada i tremolosa. Ni tan sols tenia forces ja per pensar que els que havia planejat com els millors Nadals en molt temps els hauria de passar de dol. Va notar la presència del Joan, el marit, que li tocava el muscle. I la va haver d'ajudar a no caure al sol fred del temple, perquè el cos de la jove va dir prou. No s'havia desmaiat, com van pensar molts, que ja tenien la paraula 'fluixa' a la punta de la llengua, no. Havia trencat aigües. Malgrat que el pare s'havia reservat el privilegi, li van dir Ramon, en honor a l'avi, l'home que havia sobreviscut a la Batalla de l'Ebre però que, com si formara part del seu incorruptible ideari, mai havia deixat de fumar.

El principi, les actuacions i el món real

“El repte no és si creiem en la igualtat, perquè creiem en la igualtat. El repte és com traslladar el principi a actuacions que afrontin el món tal com és i no com ens agradaria que fos". La frase és de Tony Blair, i l'ha dit en el marc d'unes trobades que partits del progressisme institucional d'arreu celebren a Nova York per tal de redefinir el paper de l'esquerra. No combregue amb les receptes dels allí presents, i menys encara amb Blair, el de les Açores, però crec que va just a la fusta.

Reconèixer els errors és un pas. El discurs de l'esquerra institucional, la que pot governar estats i nacions, ha estat segrestat. I ha hagut de ser l'esquerra anticapitalista, minoritària, la que ha agafat els plantejaments oblidats per la progressia.

És vox populi que la dreta s'imposa a Europa, i també als EUA. Ací l'esquerra no té discurs davant el racisme conservador, a l'altra banda de l'Atlàntic no sap com explicar que la majoria tenen dret a cobertura sanitària.

En molts moments he arribat a pensar que tenia raó -i segurament la tenia- George Lakoff quan atribuïa simplement a una utilització errònia del discurs a la debilitat argumentativa de l'esquerra. Deia que "les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d'emocions que les envolta", i que la dreta -als EUA- havia guanyat durant anys esta batalla.

Crec que en l'actualitat s'ha d'anar més enllà. S'ha de guanyar la batalla de Lakoff, però per això els partits progressistes han d'obrir-se a escoltar el que pensen aquells als que ha abandonat: ecologistes, sindicats, associacions de barri, defensors dels drets humans i immigrants.

Discursos com el decreixement, la redistribució real de la riquesa -que la paguin els rics- o l'internacionalisme solidari en contraposició al 'tots no cabem' no pot ser aliè a l'esquerra. No poden representar un problema. Un jove que es manifesta contra l'abús de poder de Berlusconi, l'augment del preu de la universitat o les retallades socials no pot ser un enemic. Mai de la vida.

Vocabulari difús: pesca amb rall

Escrivint sobre conceptes com la pesca amb rall, un se'n adona de quant ràpid han anat les coses, i s'arriba a plantejar si tant avanç realment ha significat progrés més enllà de l'econòmic.

El rall és -era?- una xarxa circular guarnida de ploms que els pescadors tiraven a l'aigua en llocs de poca profunditat i que, pel pes de la plomada, se submergien, atrapant els peixos que nedaven en este espai. Era una pesca de subsistència, clar està, que es practicava tant a les zones de platja com als rius o al Delta de l'Ebre.

Qui em va explicar en què consistia esta tècnica de pesca ho va fer a Almassora (Plana Baixa), després d'haver-me dut per l'històric camí de Ben-Afeli, ple de vida rural en altres temps i ara saturat de nous xalets de diumenge. Em contava que els homes d'Almassora sempre han tingut fama de malfeiners, de conformar-se amb poc però saber viure bé. I afegia que amb les verdures de l'hort, caçant algun ocell i pescant una estona amb rall a les platges tenien prou i els sobrava temps per acudir a les múltiples tavernes i ventes que hi havia a la zona.

Qui poguera tornar, ni que fora per almenys veure-ho, a la vida de no fa tant.

Dubtes de tardor

Qui me les comprarà? A quin preu? Potser podria esperar-me uns dies, a vore si el mercat es mou i les paguen més. Però només tinc ganes de treure'm este maldecap de damunt. A trenta pessetes el kilo, quina misèria. He d'aguantar un poc. I si plou? I si fa fred? I este fill de puta, me les pagarà? M'han dit que et dona la paraula i, després, les cull quan les cull. Merda d'agricultura... Si tinc bon tamany, i són dolcíssimes; què més volen? L'any passat sí que les volíen, sí. A quant me les van pagar? 52 pessetes, crec. 52 pessetes, mecaguen Déu, qui poguera. Signava ací mateix. Però este any n'hi ha massa. A 30 pessetes amb prou feines cobriré els costs. Si no m'agradara tant, enviava la terra a prendre pel cul.

Són els pensaments de tardor dels llauradors, pendents de col·locar les seues taronges en un mercat completament irracional, on al productor li paguen deu vegades menys que el que després paga el consumidor final. Com diu mon pare, que proven a menjar taulells, a vore si els senten bé. Però també és ell qui diu que, d'ací cent anys, tots calbs.

Tornem a casa

Tornem a casa. Avui puc estar quasi segur que el que no et mata, et fa fort. I ara és el moment de tornar, encara que només siguen quatre dies. De Sants a la Plana, passant pel Garraf, el Penedès, Tarragona, l'Ebre -ai, l'Ebre- i les comarques nord. Atravessant les fronteres difuses. Amb ganes de veure els teus, de desconnectar. De perdre la noció del temps llegint a Grossman, de malgastar hores veient qualsevol partit de futbol. De matinar camí a Penyagolosa, o a la serra d'Espadà, inclús a Morella, a comprar flaons. On siga. Bon pont!

Breu reflexió post-electoral

No resistiré a la temptació de valorar en quatre traços les eleccions catalanes. Per damunt de partits, crec que és molt més important la victòria aclaparadora de la dreta -CiU, PP, inclús Solidaritat- sobre l'esquerra.

Canviar el discurs. Ara tot són discursos que venen a dir que s'han d'obrir a la societat. Benvinguts al club, esperem que esta febra per ser els més socials no dure quatre dies. L'esquerra institucional està en una cruïlla de la que només sortirà guanyant si entén que no pot aspirar a governar adoptant el discurs de la dreta en temes com immigració o gestió de la crisi -no dir sortida no és innocent, ja que crec que cap govern a curt termini ens treurà d'on som-.

Obrir-se. És un imperatiu i potser una de les últimes oportunitats. La gent que se sent progressista existeix, i en algun moment començarà a percebre que pot organitzar-se més enllà dels partits si entén que l'agressió de la dreta va massa lluny. Un exemple concret el trobem estos dies a Benimaclet, on diverses entitats s'ajunten per exigir el final de la impunitat de l'extrema dreta davant la passivitat dels partits.

S'ha de tornar a veure els dirigents de l'esquerra parlamentària al carrer, i no a la televisió. I qualsevol utilització tacticista s'entendrà. Un altre exemple d'això: ahir un tuitaire d'ERC de les Terres de l'Ebre es lamentava que no s'hagués votat en clau de cementiri nuclear. Potser ha estat perquè els partits progressistes han perdut la costum d'estar al peu del canó i quan se'ls veu s'identifica la presència amb el partidisme.

La reflexió d'Huguet. El dirigent d'ERC s'ha apuntat a la moda de les reflexions al bloc i no ho ha fet malament. De tot, però, em quede amb la part final, on critica el Grup Godó. Ve a dir que ara tracten d'analitzar els resultats com a 'sociòlegs freds', sense tenir en compte com han arribat a influir ells en la percepció que la gent ha tingut del govern d'esquerres. A bona part dels seus opinadors també els coneixem de la tertúlia d'Els Matins, i tant al diari com a la televisió s'ha caricaturitzat el Govern. Diferències n'hi ha hagut, però ells les han magnificat. Objectiu? Que el Rey Arturo llegue a Camelot. Dit d'una altra manera, que Catalunya torne a la normalitat.

Covar

Cova l’humà. Cova sentiments, idees, projectes. Cova pensaments, i ho fa en silenci, sense saber com d’importants són estes reflexions en el manteniment de la seua il·lusió. Cova, i no sap que allò que cova i que tant valuós és pot ser que no isca mai de l’entramat del seu cervell.

Sempre hi ha, però, reduïts espais per a l’escletxa. Lloc per què el que cap en els nostres pensaments però no és políticament correcte s’escape, amb totes les seues conseqüències. Perquè allò que covem sol tenir unes característiques definides. És trencador, màgic, incorrecte. No és el que la societat, com a ens que obeeix a unes regles dictades per un mixt Estat-mercat, reclama de nosaltres.

Cova l’humà, i coven les societats. Coven, i no esclaten fins que els prejudicis no superen, de bon tros, allò racional. No hi ha res que permeta saber quant ha acabat el procés. Pot ser que mai acabe. Pot ser que, acabat, siga un fracàs. Que del terratrèmol que ha de sorgir no se’n traga res de bo. I malgrat tot, l’humà cova. Tots covem.

Dubteu d’aquell que sembla molt coherent. Són els que més coven, els que més callen en silenci i a la resignació li diuen pragmatisme. L’esser humà ha de canviar. Qui no canvia és que cova massa, i el trencament de l’ou és més violent. No té per què ser negativa, tampoc, la violència, si no és gratuïta. Tenim molt assumit que només l’Estat pot exercir-la, però potser estem covant l’argument contrari.

Perquè allò que covem no és el que plena de pensaments els nostres dies. És una escletxa, un segon, un detall, una idea. Que de la ràbia que covem s’articulen idees en positiu dependrà de molts factors. Potser no ho aconseguim, potser l’esclat siga violent però poc durador. O potser no. Mentre, pacients i davant la televisió ,seguim covant.

Vocabulari difús: mandongo

Es fa de nit a les sis, fa més fred, ve de gust estar a casa. Signes inequívocs que l'hivern s'acosta i, amb ell, un dels moments més importants de l'any per a les generacions anteriors: el mandongo.

És la matança del porc, expressió que ha substituït a la que s'utilitzava de valent en molts pobles i comarques fins fa unes dècades. És una paraula quasi transversal del dialecte occidental, ja que es deia -diu- tant a les Terres de l'Ebre com a zones de Lleida properes a l'Aragó. També a les comarques nord del País Valencià.

També es denomina mandongo -o mondongo- a la botifarra de sang que s'elabora a Morella. Segons el diccionari català-valencià-balear, esta acepció també s'utilitza al Pont de Suert i el Camp de Tarragona.

És curiós com la gent generalitzava el significat de les paraules, ja que mandongo seria només el procés d'elaboració d'embotit que comença quan el porc ja està mort. Abans ho feien tot més fàcil. No creieu?

PD: Esta paraula dona molt de joc, i segur que tots teniu anècdotes dels vostres pobles i podeu aportar molt. Endavant!

Les oliveres de Belchite

Treballadora de banca, barcelonina d'adopció i convicció i futura esposa formal. És la Maria. Un viatge de negoci a Londres. Una tècnica de l'Ajuntament. Un 'clic'. Tot per descobrir.

De fons, Belchite i la Guerra Civil. Que ningú s'espere flashbacks sobre bombardeigs. No calen. La guerra encara dura a les memòries, les tortura. Tant, que en un intent de protecció que no és més que una fugida endavant, els que l'han patit no l'expliquen a les generacions següents, que viuen sense memòria.

De repent, tot canvia. Els esdeveniments es precipiten, i s'imposa treure-ho tot. Els records es converteixen en un volcà difícil d'aturar, i el magma connecta passatges de la vida que es creien atzarosos. Res d'això, la guerra marca. I les conseqüències de la memòria són difícilment predictibles.

És un 'vermudet' d'una de les dos històries que transcorren paral·leles a 'Les Oliveres de Belchite', d'Elena Moya, morellana de naixement, tarragonina d'adopció i londinenca de professió. L'acabe d'acabar i no puc més que recomanar-lo. Et fa necessitar sentir-te viu, arriscar alguna vegada perquè, com diuen Els Manel, a vegades ens en sortim.

Vocabulari difús: 'rebuigeros'

La paraula que proposem té molt a veure amb el comerç de taronges. Amb aquelles imatges de magatzems plens de dones que eixien al migdia i formaven una vertadera processó a l'avinguda de l'Estació. Amb les colles d'homes que convertien el patiment i el fred convertint l'hora del dinar de la collita en una festa. Jo -òbviament- no he conegut estos moments d'esplendor cítrica a les províncies de Castelló, parle pel que he sentit a casa.

Al gra. La majoria de magatzems es dedicaven a l'exportació, els més grans a l'estranger. Però hi havia un altre tipus de comerciants, els coneguts com 'rebuigeros', que treballaven amb el gènere sobrant, aquells 3.000 o 4.000 quilos que no valien per qualitat o simplement imatge per a l'exportació. El 'rebuigero' cobria el mercat interior, però les seues taronges també servien, segons he esbrinat, per fer perfums i essències.

El 'rebuigero' havia de ser un bon home de negocis, un poc murri i descarat, si voleu, i manegar-se-les per introduir en el mercat aquella taronja que no entrava pels ulls. A més, si el productor de taronges tenia, posem per cas per la temporada en que estem, dos magraners a l'hort, també li comprava el fruit per vendre'ls a qualsevol lloc.

Ja sabeu, l'objectiu d'esta secció més que cap altra és que participeu. Coneixeu la paraula? Es gasta als vostres pobles? Tot s'hi val!

Jeromo Aguado i la Vía Campesina

Nova classe magistral al CCCB després de la d'Ignacio Ramonet. En esta ocasió, i convidat per la Fundació Antoni Comín en el marc del cicle de conferències 'Capitalisme i canvi climàtic', va vindre Jeromo Aguado. Per este ordre, pastor, activista per la soberania alimentària i membre del moviment Internacional Vía Campesina.

En un to distès que ell defineix com molt camperol, reclama la tornada a la terra en el sentit físic, però també espiritual. Durant la conferència, este home brillant que admet ser un fracassat escolar deixa anar una sèrie de frases que caçades al vol fan riure però analitzades en profunditat poden tenir l'efecte contrari. Poden fer reflexionar o inclús fer plorar. Un exemple: "Hem de pensar un sistema per destamtellar ciutats com Barcelona".

El seu és un verb fluid, propi d'una persona que, malgrat ser a molta honra un home rural, està molt acostumat a les alocucions. Però el seu no és, almenys no del tot, un discurs tancat. Es mostra tant disposat a acceptar esmenes que fa una miqueta d'enveja: "El coneixement, si no és col·lectiu, no és".

Parla no només de la incoherència sinó també de la perversitat del neoliberalisme aplicat a l'agricultura. De com el Banc Mundial dels Aliments i la UE a través de la famosa PAC són capaços d'arruïnar camperols a Nicaragua. Com? Fàcil. Produir un quilo de cereal a la seua terra, Palència, costa 35 cèntims, però al pagès només li'l compren a 15, quantitat suficient per vendre'l més barat a Nicaragua i que els camperols centreamericans deixen de produir-lo. El cercle es tanca amb les capritxoses i mal repartides subvencions als productors castellans, que s'empobreixen poc a poc en un sistema que no és lliure i no els deixa prosperar.

El millor d'este gran home és que proposa solucions. Proposa articular mecanismes d'àmbit local, fugir del sistema. Si este no ens vol, per què l'hem de voler nosaltres, ve a dir. Confia en les persones, i propugna una resistència no violenta, de desobediència civil. Ha creat, juntament amb d'altres productors de la palentiva província de Tierra de Campos, una Universitat Rural Paulo Freire, que estudia i divulga problemes i alternatives per a l'home rural. Creu que el futur passa per un terme encunyat per ells i de difícil traducció al català: la recampelorització.

Bolets

'Florit lo cepell, lo rovelló al cistell'

És curiós com ens canvia la perspectiva. No necessàriament amb l’edat, que soc molt jove. Són les circumstàncies i qui sap si un punt de maduresa el que ara em fa percebre la tardor com, potser, la millor de les estacions. Els tons ocres del bosc, les pluges que netegen els excessos de l’estiu, la temperatura perfecta per sortir d’excursió o la llum tranquil·litzant del sol quan és a punt de pondre’s.

Per què no dir-ho, també hi ha els bolets. Els vaig descobrir tardiament, quan l’atzar em va dur a la Terra Alta, i té molt d’especial collir-los i menjar-los a la brasa, amb un bon tros de xai i regat amb un bon vi negre.

Com que soc un analfabet, m’he assessorat per dir al món que els bolets cal buscar-los, no caçar-los. Amb mesura, vull dir. I és que tenen una funció bàsica al bosc a l’hora de nodrir els arbres. Especial compte s’ha de tenir amb els més xicotets, que encara no han complert la seua funció al sól.

P.D.: Als vostres pobles també es diu la dita de dalt?

NO a l'abocador

Este diumenge els habitants del Pinell de Brai es posicionaran a favor o en contra de l'abocador de residus provinents d'ecoparts de l'àrea metropolitana de Barcelona. La consulta no és vinculant, el que no deixa de ser lamentable, però seria igualment important que el 'no' guanyara la partida. Hi ha motius més que de sobra:

-Risc ambiental: és el de sempre. L'argument del capitalisme no varia. Asseguren que els paquets de residus de materials provinents d'ecoparcs que no es poden reciclar arribarien al Pinell de Brai perfectament compactats. No obstant això, entitats com el Gepec asseguren que soterrar els residus implica generar un tipus de líquid tòxic anomenat lixiviats i gas metà. Qui assegura que mai passarà res? No serveis de res vore com la costa de Tarragona es taca de negre? I el golf de Mèxic? El capitalisme, a mesura que va esgotant recursos, ha d'arriscar, i l'abocador del Pinell és un risc ambiental.

-Paisatge: La Terra Alta ha apostat pel turisme. La Via Verda de l'antiga línea ferroviària, el turisme de memòria, el vi o Els Ports consoliden la comarca any rere any. L'abocador se situaria a tocar del riu Canaletes, que forma part de la Xarxa Natura 2000. No és incompatible este risc amb el desenvolupament del turisme?

-Laboral: res assegura la creació de llocs de treball. Pel que es diu al conveni, l'empresa de Cerdanyola que lidera la Unió Temporal d'Empreses (UTE) que gestionarà l'abocador no està obligada a contractar gent del Pinell.

-Principi de subsidiarietat: les administracions han d'anar aprenent que cadascú ha de carregar amb el seu mort. És el mateix raonament que fèiem amb la 'petjada ecològica' de Ramonet: és un drama ecològic haver de soterrar la basura de Barcelona lluny d'esta ciutat. Ja siga el destí la Terra Alta, la Conca de Barberà o el Ripollés. Pel risc que suposa que camions amb este tipus de residus creuen Catalunya i perquè no és sostenible a llarg plaç.

-Interessos: Si no es generen llocs de treball i no és segur, què hi ha darrere del projecte? Segurament interessos. Els propietaris de qualsevol mina d'argila han de recuperar -o fer com que recuperen- l'ecosistema quan acaba l'extracció. Aixó, clar, té un cost. Ara este cost no només se'l estalvien els amos sinó que cobraran per l'ús dels seus terrenys.

L'únic argument que sembla valer és l'econòmic: l'Ajuntament cobrarà uns 300.000 euros a l'any. Així doncs, els veïns del Pinell de Brai han de decidir entre diners o qualitat de vida i seguretat.

Petjada ecològica

De matí, per feina, vaig escoltar Artur Mas. De vesprada, per plaer, vaig anar a escoltar Ignacio Ramonet al CCCB. El director de Le Monde Diplomatique en castellà va pronunciar una conferència sobre canvi climàtic i capitalisme en què va relacionar escalfament global i model de producció i consum actual. No va dir res de molt novedós, simplement va constatar que per viure al nostre nivell caldríen dos planetes com la Terra. I va bromejar molt seriosament: "Ara toca dir-li als xinesos que no visquin com nosaltres, que no consumisquen". Va assegurar en què estem a l'últim minut i va mostrar la seva poca confiança en què a la cimera de Cancun del proper novembre -continuació de Copenhague- s'assolisquen grans acords. Però sobretot va insistir en el concepte de 'petjada ecològica', es a dir, el cost en CO2 de qualsevol producte. Cal exigir proximitat, va dir: menjar fruita de temporada i de la zona, consumir menys carn, fixar-nos en d'on ve allò que comprem. És la nostra aportació. I ja en tenim, de productes bons, a casa. Mentre tornava a casa, pensava en el Terra Alta que m'esperava...

P.D.: Malgrat que per a Ramonet el canvi climàtic és una urgència, Mas ni el va citar. Ni tampoc va dir res d'ecologia, o d'aminorar el ritme de consum. Curiós i trist. No vaig veure a cap polític a la conferència de la vesprada.

Vocabulari difús: ventorrillo

La paraula correcta és 'venta'. No obstant això, crec que el mot escollit és més... com dir-ho, romàntic. Té més de la fusió que es produeix als territoris que reben immigració. 'Ventorrillo' és un castellanisme que, durant anys va fer arrels a molts pobles de Castelló. En particular, als de La Plana i, segons m'han explicat veus potser interessades en que certs tòpics de bebedors empedernits sobrepassen generacions, sobretot a Almassora i Vila-real.

A la gent de Vila-real se l'ha coneguda històricament com 'borratxos'. Quasi res. I els homes d'Almassora han tingut sempre fama de poc treballadors i d'amants del bon esmorzar al bar. A aquest poble, tocat pel Mediterrani, les famílies tenien prou pescant 'quatre peixos' i fent un poc d'hort. A Vila-real era diferent. El terreny de secà feia la vida dels llauradors duríssima. El fet és que, per oblidar o per passar l'estona, es bevia.

I es bevia als ventorrillos, situats al terme. Eren èpoques en què es treballava amb horaris diferents. Per a la majoria el sol picava massa al migdia, i per la nit no hi havia llum ni televisió per veure a Buenafuente. Els homes feien molta vida als bars, i les ventes passaven per ser els bars del terme. Expliquen que hi havia animals de càrrega que sabien el camí a estes tabernes, que l'home s'adormia i era el burro el que s'aturava, avisant a l'amo que havien arribat. En sabeu alguna cosa, d'esta paraula?

En la imatge, l'antiga Venta de Carme, entre Almassora i Vila-real, ara oblidada junt a la carretera que uneix Castelló amb Nules. Aixo sí, han fet una autovia 'meravellosa'.

El Pont i la pedrada

Ser valencià a Catalunya no és fàcil quan es parla de política. Que el teu President canvie d'idioma quan li ve de gust al debat més important de l'any no és agradable, que s'absente el segon dia de discusions, encara menys. Un ja està fart d'argumentar i, fins i tot, justificar, que no tots són iguals al sud de l'Ebre.

És per això que, en estos dies en què l'alternativa ha de recórrer a les pedrades per fer-se escoltar, és agradable saber que a les comarques de Castelló s'ha creat 'El Pont Cooperativa de Lletres', una mena d'associació d'escriptors encara per estructurar però que, a priori, pretén defensar els interessos dels escriptors de La Plana, l'Alcalaten, el Maestrat i Els Ports i promoure l'ús del valencià com a llengua literària.

La seua tasca és tan dura que hauran de treballar molt i molt per dur-la a terme: ni més ni menys que substituir a una administració culturalment inexistent. En el millor dels casos.

Patxaran

A l'Aragó en saben molt de patxaran. En beuen la majoria i en fan molts. I la constatació que estem molt a prop és que a casa intentarem este any fer suc d'aranyó castellonenc (veure el procés d'elaboració). Ja se sap que ni caçadors ni boletaires fan públic el lloc del crim, així que preferim seguir amb la tradició. Només direm que hem estat a prop de Penyagolosa, la muntanya amb més mística del País Valencià. Sempre és un gust estar-hi, i temps tindrem de parlar-ne de la seua constant presència per als castellonencs. Avui, però, ens quedem amb un nou episodi de gastronomia artesanal.

Per cert, també vam agafar mores i hem fet melmelada. Ha quedat deliciosa amb un poc de suc de llima mentre els fruits i el sucre, en quantitats semblants, estan al foc (mig hora a partir del bull). Per als interessats, a qui pregunte done preus d'ambdós productes.

Vocabulari difús: somordo/a

Inaugurem la que, pretenm, siga una de les seccions fixes del bloc. El vocabulari difús, que voldrà recollir totes aquelles paraules que s'allunyen de l'estàndar i només ens sonen potser a antigues, difuses, com l'aigua de l'Ebre els matins de boira. L'objectiu és no només presentar paraules sinó que entre tots trobem les diferents accepcions. Jo ja dic que, si funciona com vull, aprendré més del que aportaré.

Somordo/a: Aquell que té la sensació d'estar cansat, endormiscat, com si li hagueren pegat una pallissa. A la meua iaia li he sentit dir que no sé quines pastilles la deixen "una miqueta somorda".

També he llegit al diccionari català-valencià-balear que és una mena de sinònim d'apagat. Un foc és somordo quan està quasi apagat i un tro ho és quan sona lluny.

Labordeta

S'han dit tantes coses de Labordeta que sobren les paraules. Un home que feia bandera de la proximitat i va ser capaç de fer política sense canviar. Estava més a prop que qualsevol dels seus 'col·legues' del Congrés. Per això sabia que a l'Aragó hi ha moltes realitats, i que la frontera amb Catalunya i el País Valencià es fa difusa si es vol entendre.

Una de les coses que el va fer mantenir viu en els últims i difícils dies era la secció 'El gruñidero', que feia amb José María Iñigo als matinals del diumenge de Radio Nacional. La última cançó que va grabar va ser la sintonia de la secció, que es pot escoltar en este link.

M'he volgut quedar amb una lletra tristíssima. Reflecteix com poques una ampla tristesa, que s'apodera del món rural quan la gent marxa i la rutina ensenyoreix la vida, donant pas a la malenconia.

Tu te quedas con tus muertos,
rezándoles sin parar
pensando que en esta vida
sólo se puede llorar
Te recuerdo siempre vieja,
sentada frente al portal
repasando antiguas mudas
que ya nadie se pondrá

Pluja de setembre

El setembre, s'enduu els ponts o eixuga les fonts

Torna la pluja, i jo torne. Em fa molta falta, com ja se sap. A la ciutat, l'estiu la fa bruta, i només els turistes la disfruten. Ara, gràcies a este canvi de temps, la tardor ens caurà damunt. Venen temps de bolets, de jaquetes i, espere, també de fer patxaran castellonenc. Abans, però, toca el que queda de verema. I el Motorland a Alcañiz, que ha revolucionat la zona. El temps passa, comencen a caure les fulles, lentament, dels arbres.

Ponts

Els ponts que no existeixen a les consciències de tanta gent divideixen per qüestions polítiques. Alguns aposten per trencar-los. Una idea com una altra que vull compartir en este bloc amb motiu de la #Diada. Qui escriu és Carles Ripolles, membre del Centre d'Estudis dels Ports. No vos el pergueu clicant ací!

Pluja d'estiu

Intensa però curta, com el propi estiu. Renovadora, trencadora de rutines, generosa amb les ciutats que s’omplin de turisme i brutícia. És la pluja d’estiu, que este dijous ens va visitar a Barcelona.

Potser a algú li va molestar, no hi ha res que contente a tots. A mi, particularment, em va alegrar la vesprada. La ciutat pesa més en estiu. La calor, la humitat, la brutícia, les ganes de vacances, que tot ho magnifiquen. La perspectiva d’un viatge, de vore coses noves, que fa que les habituals semblen més lletges del que són.

No sé que va ser, però em va ajudar a passar les hores prèvies a les vacances. Potser em va recordar a aquells estius a Eslida –fiel a sus aguas, corcho y miel-, als peus de la Serra d’Espada, quan les tempestes interrompien breument els nostres jocs infantils. Després, però, hi havia recompensa. Eixir a buscar caragols amb el cap posat a la perolada que vindria.

No ho valorava perquè no era més que un xiquet, però com canvia tot amb la pluja d’estiu. La llum, les olors, els humors. A mi per a bé, perquè em transporta a un lloc d’uns records immillorables i millora l’espai on visc. Benvinguda sigues de tant en tant.

Ajuntament Eslida

Serra d'Espada

El tort i els cecs

Al diari digital on treballe, CatalunyaPress, em van demanar un article sobre Fabra coincidint amb l'escrit de la Fiscalia, que ha demanat 15 anys de presó per al president de la Diputació. Ha eixit açò.

Els Ports en moviment

Se sol dir que les agressions conservadores i centralistes fan augmentar l'independentisme a Catalunya. Una cosa semblant ha passat a Els Ports. La decisió del Govern de Camps de tancar el repetidor del Tossal Gros, amb el que es podia veure TV3 i Canal Aragón, ha fet despertar en un grup de joves una consciència comarcal que, si bé segurament existia, mai no s'havien decidit a articular-la en un moviment reivindicatiu.

Ara 'Els Ports en moviment' ja és un fet. Neixen a partir del desafiament de Camps al territori, però amb la voluntat d'esdevenir un referent reivindicatiu en defensa del territori, a nivell ambiental o fins i tot polític. Sense anar més lluny, al proper Aplec dels Ports pensen preguntar als assistents si creuen que la comarca tindria prous perspectives en el si d'una altra comunitat autònoma.

La terra es mou, i sens dubte és una bona notícia. El poder abusa del món rural perque pensa que és fàcil. I és positiu que hi haja resposta, com també la hi ha a la Terra Alta i la Ribera d'Ebre amb el conflicte eòlic o el cementiri nuclear.

Plataforma per a la defensa de la Terra Alta
Coordinadora Anti Cementiri Nuclear
Imatge: Morella.net

Horta com a teràpia

“Tot el que sé ho he aprés a Horta”. És la frase atribuïda a Picasso sobre este poble de la Terra Alta, situat al peu dels Ports, envoltat de formacions muntanyoses màgiques. Jo no aniria tan lluny com el geni del cubisme, però Horta representa la pau, la tranqui·litat, el descans.

Si alguna cosa he après d’este Mundial de futbol és que, com va deixar dit Bielsa, seleccionador xilé, “l’èxit i la feliçitat són l’excepció”. És per això que quan entre per La Farinera sempre pense que entre en un parèntesi de satisfacció personal.

Per als que vivim a la ciutat Horta és un plaer. L’espai significa la llibertat, ja que a Barcelona els edificis semblen gegants que poc a poc tanquen les urpes, amenaçant-nos. En estes circumstàncies qualsevol poble xicotet ens serviria, però este té quelcom d’especial.

La situació del nucli urbà, voltejant un castell que ara només podem imaginar, presidint des de les altures les difuses fronteres catalanoaragoneses. Amb les vistes als camps de vinyes i oliveres. A Arnes, Lledó, Vall-de-roures, a ponent. Amb la seductora muntanya de Santa Bàrbara a tocar. I els Ports, amb les Roques de Benet fent evident que l’anarquia no és tan dolenta com ens la pinten, com a mínim la de la natura.

Ara que fa un any de l’incendi i poques hores de la meua última estada, en la que m’he passejat pel museu Picasso per primera vegada, és hora de reivindicar Horta com un municipi que ha de preservar el turisme sense que este desvirtue la màgia que encara guarda.

Per a molts és un poble bonic, d’altres només el coneixem per cinc maleïdes morts. Per a mi és un parèntesi meravellós. Una teràpia magnífica, un espai de descans. Les bruixes de la Terra Alta, que absorveixen.

Web de l'Ajuntament

Centre Picasso