Covar

Cova l’humà. Cova sentiments, idees, projectes. Cova pensaments, i ho fa en silenci, sense saber com d’importants són estes reflexions en el manteniment de la seua il·lusió. Cova, i no sap que allò que cova i que tant valuós és pot ser que no isca mai de l’entramat del seu cervell.

Sempre hi ha, però, reduïts espais per a l’escletxa. Lloc per què el que cap en els nostres pensaments però no és políticament correcte s’escape, amb totes les seues conseqüències. Perquè allò que covem sol tenir unes característiques definides. És trencador, màgic, incorrecte. No és el que la societat, com a ens que obeeix a unes regles dictades per un mixt Estat-mercat, reclama de nosaltres.

Cova l’humà, i coven les societats. Coven, i no esclaten fins que els prejudicis no superen, de bon tros, allò racional. No hi ha res que permeta saber quant ha acabat el procés. Pot ser que mai acabe. Pot ser que, acabat, siga un fracàs. Que del terratrèmol que ha de sorgir no se’n traga res de bo. I malgrat tot, l’humà cova. Tots covem.

Dubteu d’aquell que sembla molt coherent. Són els que més coven, els que més callen en silenci i a la resignació li diuen pragmatisme. L’esser humà ha de canviar. Qui no canvia és que cova massa, i el trencament de l’ou és més violent. No té per què ser negativa, tampoc, la violència, si no és gratuïta. Tenim molt assumit que només l’Estat pot exercir-la, però potser estem covant l’argument contrari.

Perquè allò que covem no és el que plena de pensaments els nostres dies. És una escletxa, un segon, un detall, una idea. Que de la ràbia que covem s’articulen idees en positiu dependrà de molts factors. Potser no ho aconseguim, potser l’esclat siga violent però poc durador. O potser no. Mentre, pacients i davant la televisió ,seguim covant.