L'anell del capitalisme

Escoltat al documental Pig Business: "el capitalisme actua com si ens tinguera agafats d'un anell al nas. Ocupats com estem a seguir-lo per evitar estirons, ens hem oblidat que l'anell el vam posar nosaltres, i que el podem treure.

No tinc gaire temps per escriure, potser m'hauria de desfer de l'anell

Perills a les xarxes socials

Unes 4.000 persones han compartit en Facebook, i més de 300 en Twitter, una notícia segons la qual entrava en vigor un nou ‘diccionari’ de paraules massa catalanes per ser utilitzades a la Televisió Valenciana. Hi havia un petit però: la notícia és de 1990. Tres breus reflexions sobre el cas.

1) El perill de les xarxes. Tot va massa ràpid i compartim informació i palla a parts iguals. Cal més esforç per separar-los.

2) El segon perill de les xarxes. Veient el meu mur abans d’adonar-me que la notícia era antiga, pensava que la rebel·lió estava a punt d’esclatar a València, i pensava de mirar els Euromed per no perdre-m’ho. Entrem en una bombolla d’afins perillosa.

3) La història de sempre dels socialistes valencians. Incapaços de ser valents amb la cultura i el país. Així els va i els anirà, sobretot si la solució al desastre que s’espera al maig és Leire Pajín.

Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.

El principi, les actuacions i el món real

“El repte no és si creiem en la igualtat, perquè creiem en la igualtat. El repte és com traslladar el principi a actuacions que afrontin el món tal com és i no com ens agradaria que fos". La frase és de Tony Blair, i l'ha dit en el marc d'unes trobades que partits del progressisme institucional d'arreu celebren a Nova York per tal de redefinir el paper de l'esquerra. No combregue amb les receptes dels allí presents, i menys encara amb Blair, el de les Açores, però crec que va just a la fusta.

Reconèixer els errors és un pas. El discurs de l'esquerra institucional, la que pot governar estats i nacions, ha estat segrestat. I ha hagut de ser l'esquerra anticapitalista, minoritària, la que ha agafat els plantejaments oblidats per la progressia.

És vox populi que la dreta s'imposa a Europa, i també als EUA. Ací l'esquerra no té discurs davant el racisme conservador, a l'altra banda de l'Atlàntic no sap com explicar que la majoria tenen dret a cobertura sanitària.

En molts moments he arribat a pensar que tenia raó -i segurament la tenia- George Lakoff quan atribuïa simplement a una utilització errònia del discurs a la debilitat argumentativa de l'esquerra. Deia que "les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d'emocions que les envolta", i que la dreta -als EUA- havia guanyat durant anys esta batalla.

Crec que en l'actualitat s'ha d'anar més enllà. S'ha de guanyar la batalla de Lakoff, però per això els partits progressistes han d'obrir-se a escoltar el que pensen aquells als que ha abandonat: ecologistes, sindicats, associacions de barri, defensors dels drets humans i immigrants.

Discursos com el decreixement, la redistribució real de la riquesa -que la paguin els rics- o l'internacionalisme solidari en contraposició al 'tots no cabem' no pot ser aliè a l'esquerra. No poden representar un problema. Un jove que es manifesta contra l'abús de poder de Berlusconi, l'augment del preu de la universitat o les retallades socials no pot ser un enemic. Mai de la vida.

Breu reflexió post-electoral

No resistiré a la temptació de valorar en quatre traços les eleccions catalanes. Per damunt de partits, crec que és molt més important la victòria aclaparadora de la dreta -CiU, PP, inclús Solidaritat- sobre l'esquerra.

Canviar el discurs. Ara tot són discursos que venen a dir que s'han d'obrir a la societat. Benvinguts al club, esperem que esta febra per ser els més socials no dure quatre dies. L'esquerra institucional està en una cruïlla de la que només sortirà guanyant si entén que no pot aspirar a governar adoptant el discurs de la dreta en temes com immigració o gestió de la crisi -no dir sortida no és innocent, ja que crec que cap govern a curt termini ens treurà d'on som-.

Obrir-se. És un imperatiu i potser una de les últimes oportunitats. La gent que se sent progressista existeix, i en algun moment començarà a percebre que pot organitzar-se més enllà dels partits si entén que l'agressió de la dreta va massa lluny. Un exemple concret el trobem estos dies a Benimaclet, on diverses entitats s'ajunten per exigir el final de la impunitat de l'extrema dreta davant la passivitat dels partits.

S'ha de tornar a veure els dirigents de l'esquerra parlamentària al carrer, i no a la televisió. I qualsevol utilització tacticista s'entendrà. Un altre exemple d'això: ahir un tuitaire d'ERC de les Terres de l'Ebre es lamentava que no s'hagués votat en clau de cementiri nuclear. Potser ha estat perquè els partits progressistes han perdut la costum d'estar al peu del canó i quan se'ls veu s'identifica la presència amb el partidisme.

La reflexió d'Huguet. El dirigent d'ERC s'ha apuntat a la moda de les reflexions al bloc i no ho ha fet malament. De tot, però, em quede amb la part final, on critica el Grup Godó. Ve a dir que ara tracten d'analitzar els resultats com a 'sociòlegs freds', sense tenir en compte com han arribat a influir ells en la percepció que la gent ha tingut del govern d'esquerres. A bona part dels seus opinadors també els coneixem de la tertúlia d'Els Matins, i tant al diari com a la televisió s'ha caricaturitzat el Govern. Diferències n'hi ha hagut, però ells les han magnificat. Objectiu? Que el Rey Arturo llegue a Camelot. Dit d'una altra manera, que Catalunya torne a la normalitat.

Covar

Cova l’humà. Cova sentiments, idees, projectes. Cova pensaments, i ho fa en silenci, sense saber com d’importants són estes reflexions en el manteniment de la seua il·lusió. Cova, i no sap que allò que cova i que tant valuós és pot ser que no isca mai de l’entramat del seu cervell.

Sempre hi ha, però, reduïts espais per a l’escletxa. Lloc per què el que cap en els nostres pensaments però no és políticament correcte s’escape, amb totes les seues conseqüències. Perquè allò que covem sol tenir unes característiques definides. És trencador, màgic, incorrecte. No és el que la societat, com a ens que obeeix a unes regles dictades per un mixt Estat-mercat, reclama de nosaltres.

Cova l’humà, i coven les societats. Coven, i no esclaten fins que els prejudicis no superen, de bon tros, allò racional. No hi ha res que permeta saber quant ha acabat el procés. Pot ser que mai acabe. Pot ser que, acabat, siga un fracàs. Que del terratrèmol que ha de sorgir no se’n traga res de bo. I malgrat tot, l’humà cova. Tots covem.

Dubteu d’aquell que sembla molt coherent. Són els que més coven, els que més callen en silenci i a la resignació li diuen pragmatisme. L’esser humà ha de canviar. Qui no canvia és que cova massa, i el trencament de l’ou és més violent. No té per què ser negativa, tampoc, la violència, si no és gratuïta. Tenim molt assumit que només l’Estat pot exercir-la, però potser estem covant l’argument contrari.

Perquè allò que covem no és el que plena de pensaments els nostres dies. És una escletxa, un segon, un detall, una idea. Que de la ràbia que covem s’articulen idees en positiu dependrà de molts factors. Potser no ho aconseguim, potser l’esclat siga violent però poc durador. O potser no. Mentre, pacients i davant la televisió ,seguim covant.

Jeromo Aguado i la Vía Campesina

Nova classe magistral al CCCB després de la d'Ignacio Ramonet. En esta ocasió, i convidat per la Fundació Antoni Comín en el marc del cicle de conferències 'Capitalisme i canvi climàtic', va vindre Jeromo Aguado. Per este ordre, pastor, activista per la soberania alimentària i membre del moviment Internacional Vía Campesina.

En un to distès que ell defineix com molt camperol, reclama la tornada a la terra en el sentit físic, però també espiritual. Durant la conferència, este home brillant que admet ser un fracassat escolar deixa anar una sèrie de frases que caçades al vol fan riure però analitzades en profunditat poden tenir l'efecte contrari. Poden fer reflexionar o inclús fer plorar. Un exemple: "Hem de pensar un sistema per destamtellar ciutats com Barcelona".

El seu és un verb fluid, propi d'una persona que, malgrat ser a molta honra un home rural, està molt acostumat a les alocucions. Però el seu no és, almenys no del tot, un discurs tancat. Es mostra tant disposat a acceptar esmenes que fa una miqueta d'enveja: "El coneixement, si no és col·lectiu, no és".

Parla no només de la incoherència sinó també de la perversitat del neoliberalisme aplicat a l'agricultura. De com el Banc Mundial dels Aliments i la UE a través de la famosa PAC són capaços d'arruïnar camperols a Nicaragua. Com? Fàcil. Produir un quilo de cereal a la seua terra, Palència, costa 35 cèntims, però al pagès només li'l compren a 15, quantitat suficient per vendre'l més barat a Nicaragua i que els camperols centreamericans deixen de produir-lo. El cercle es tanca amb les capritxoses i mal repartides subvencions als productors castellans, que s'empobreixen poc a poc en un sistema que no és lliure i no els deixa prosperar.

El millor d'este gran home és que proposa solucions. Proposa articular mecanismes d'àmbit local, fugir del sistema. Si este no ens vol, per què l'hem de voler nosaltres, ve a dir. Confia en les persones, i propugna una resistència no violenta, de desobediència civil. Ha creat, juntament amb d'altres productors de la palentiva província de Tierra de Campos, una Universitat Rural Paulo Freire, que estudia i divulga problemes i alternatives per a l'home rural. Creu que el futur passa per un terme encunyat per ells i de difícil traducció al català: la recampelorització.