Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

Una reflexió i una cita

Hi ha molta gent que considera que subratllar els llibres és quasi un delicte. Jo crec que hi ha moltes maneres de donar vida als llibres, fer-los teus, i de fer-ho respectant-los. Amb llapis, marcant les pàgines amb un xicotet plec, tenint un foli a mà on apuntar el més reeixit.

Estic llegint Vida y destino, de Vasili Grossman, alta literatura com poques vegades he llegit. He subratllat molt, he fet plecs a moltes pàgines, amb temps estic a punt d'acabar-lo, i m'he quedat amb una cita que segurament no és la millor però que va molt amb el bloc, i qui sap -esperem que no- si amb el món que ve. Diu així:

-¿Eres del campo? -preguntó el viejo.
-No, moscovita -respondió Semiónov-. Como mi padre.
-Eso es -dijo el viejo en tono jactancioso-. Si hubieras estado aquí durante la colectivización habrías estirado la pata. ¿Sabes por qué estoy vivo? Porque conozco la naturaleza. ¿Piensas que hablo de bellotas, hojas de tilo y ortigas? No, eso se acabó enseguida. Conozco cincuenta y seis plantas comestibles. Así es como sobreviví. La primavera acababa de comenzar, no había ni una hoja en los árboles y yo ya estaba desenterrando raíces.

La mestra

Este dimecres, mentre llegia de pressa i corrent abans d'enfilar cap al sud les sentències del Suprem i les reaccions, una lectura de feia uns anys em venia al cap. No recordava el títol del llibre, tampoc el poble on es desenvolupava la tràgica història.

Ja a casa per passar el Nadal, he consultat la petita biblioteca de ma mare -que també és meua- sabent que allà el trobaria. És 'La mestra', de Víctor Gómez, una crònica dels intents de construir una escola valenciana durant la Transició. Malauradament, la realitat és la que és, i valents com la Marifé, són avui velles anècdotes del que va poder ser i no va ser.

A Catalunya, en canvi, les coses van ser diferents, segurament en este àmbit un poc millor. Poca gent dubta que el català haja de ser la llengua de l'escola. Ara, però, els reductes que no pensen així tenen la justícia de la seua mà, i si la política no es posa ferma -que pel que sembla no ho farà- ho acabarà pagant la comunitat educativa, que és qui haurà de barallar-se, com va fer Marifé durant la Transició a Barx, amb els capricis reaccionaris.

Una breu cita del llibre per acabar i convidar-vos a gaudir d'esta lectura trista durant estos dies festius: "Sense la simpàtica complicitat dels alumnes encara les hauríem passades més agres. Sense ells la consciència de derrota hauria estat total. No trauria cap a res fer-se el valent ara negant que havíem patit més que una serp en un forat, i tots els mestres necessitàvem un estiu parat amb blaus de piscina i mandrosos llavis de cirera, per refer-se i oblidar".

Les oliveres de Belchite

Treballadora de banca, barcelonina d'adopció i convicció i futura esposa formal. És la Maria. Un viatge de negoci a Londres. Una tècnica de l'Ajuntament. Un 'clic'. Tot per descobrir.

De fons, Belchite i la Guerra Civil. Que ningú s'espere flashbacks sobre bombardeigs. No calen. La guerra encara dura a les memòries, les tortura. Tant, que en un intent de protecció que no és més que una fugida endavant, els que l'han patit no l'expliquen a les generacions següents, que viuen sense memòria.

De repent, tot canvia. Els esdeveniments es precipiten, i s'imposa treure-ho tot. Els records es converteixen en un volcà difícil d'aturar, i el magma connecta passatges de la vida que es creien atzarosos. Res d'això, la guerra marca. I les conseqüències de la memòria són difícilment predictibles.

És un 'vermudet' d'una de les dos històries que transcorren paral·leles a 'Les Oliveres de Belchite', d'Elena Moya, morellana de naixement, tarragonina d'adopció i londinenca de professió. L'acabe d'acabar i no puc més que recomanar-lo. Et fa necessitar sentir-te viu, arriscar alguna vegada perquè, com diuen Els Manel, a vegades ens en sortim.

El Pont i la pedrada

Ser valencià a Catalunya no és fàcil quan es parla de política. Que el teu President canvie d'idioma quan li ve de gust al debat més important de l'any no és agradable, que s'absente el segon dia de discusions, encara menys. Un ja està fart d'argumentar i, fins i tot, justificar, que no tots són iguals al sud de l'Ebre.

És per això que, en estos dies en què l'alternativa ha de recórrer a les pedrades per fer-se escoltar, és agradable saber que a les comarques de Castelló s'ha creat 'El Pont Cooperativa de Lletres', una mena d'associació d'escriptors encara per estructurar però que, a priori, pretén defensar els interessos dels escriptors de La Plana, l'Alcalaten, el Maestrat i Els Ports i promoure l'ús del valencià com a llengua literària.

La seua tasca és tan dura que hauran de treballar molt i molt per dur-la a terme: ni més ni menys que substituir a una administració culturalment inexistent. En el millor dels casos.