Era el seu primer Nadal fora de casa. Feia molts anys que vivia a Barcelona, però sempre s’ho havia manegat per guardar-se uns dies, pactar les vacances, mentir sobre una falsa malaltia de son pare. Però ara eren les sis de la vesprada de la Nit de Reis i eixia de treballar. Sol, música de Calamaro a l’mp4, amb la bufanda fent caure cada dos per tres els auriculars.
Se sentia buit. Mai havia sentit la necessitat del Nadal, i si ho feia no era, ni de bon tros, per cap sentiment religiós, simplement que eren moments per estar amb la família. Convoiar als més menuts, esperar la visita dels Reis a ca la iaia, mirar d’il·lusionar-se com quan era xicotet. Ara entenia que la solitud és un abisme quan s’és l’únic que se sent sol. No havia volgut ni mirar el recorregut de la cavalcada. Millor anar a casa.
Triar entre metro i bicing sempre li resultava difícil. Aquella nit no. El suburbà expressava a la perfecció el que bullia al seu interior. Sentir-se sol malgrat estar envoltat. Feia temps que estava convençut que les ciutats són una suma de gent inconnexa que fomentaven la sensació d’aïllament, però mai com en aquells instants ho havia vist tant clar.
Pròxima parada, Girona. Tractava d’esborrar els pensaments, que sens dubte idealitzaven el que estava passant a casa seua, entonant les lletres de les cançons que no sabia. Però quan aleatòriament, l’aparell va decidir reproduir Media Verónica va comprendre que, per molt que lluitem, de les entranyes del món puja una força impossible d’aturar que ens obliga a fer-nos grans, i a perdre innocència i privilegis. Per un moment va pensar en Peter Pan. Pròxima parada, Joanic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario