Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

Perills a les xarxes socials

Unes 4.000 persones han compartit en Facebook, i més de 300 en Twitter, una notícia segons la qual entrava en vigor un nou ‘diccionari’ de paraules massa catalanes per ser utilitzades a la Televisió Valenciana. Hi havia un petit però: la notícia és de 1990. Tres breus reflexions sobre el cas.

1) El perill de les xarxes. Tot va massa ràpid i compartim informació i palla a parts iguals. Cal més esforç per separar-los.

2) El segon perill de les xarxes. Veient el meu mur abans d’adonar-me que la notícia era antiga, pensava que la rebel·lió estava a punt d’esclatar a València, i pensava de mirar els Euromed per no perdre-m’ho. Entrem en una bombolla d’afins perillosa.

3) La història de sempre dels socialistes valencians. Incapaços de ser valents amb la cultura i el país. Així els va i els anirà, sobretot si la solució al desastre que s’espera al maig és Leire Pajín.

Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.

Èxit

Vivim una època en la que els esdeveniments se succeeixen, sense que els poguem analitzar. Resulta difícil aturar-se i mirar d'anar més enllà de les imatges del telenotícies, analitzar que hi ha darrere, més enllà de l'aparença.

L'èxit és un element que apareix amb constància quan es furga i es busca la realitat. És un substantiu golós, que atrapa i té una aparença duradora. Quan el tenim ens creiem indestructibles. No tenen res a veure una cosa amb l'altra, però Camps i una part important de l'afició del Barça tenen una malaltia similar.

Han pensat que un tret cojuntural dels àmbits en què destaquen pot eternitzar-se, i en un intent de mantenir-se veuen com una amenaça fins i tot allò més insignificant. Ni al País Valencià TV3 és un element transformador de la societat ni patir per treure tres resultats és dolent. En política hi ha oposició, en futbol rival. I tot s'ha de respectar.

Però ja se sap, com va dir el magnat de la publicitat Maurice Saatchi, "no és suficient amb tenir èxit, la resta ha de fracassar".

Ponts

Els ponts que no existeixen a les consciències de tanta gent divideixen per qüestions polítiques. Alguns aposten per trencar-los. Una idea com una altra que vull compartir en este bloc amb motiu de la #Diada. Qui escriu és Carles Ripolles, membre del Centre d'Estudis dels Ports. No vos el pergueu clicant ací!