Terranyes, un altre port

Terranyes ofereix una altra de les nombroses cares del Port. Situat a l'oest de la part més frondosa del massís, ja mirant a l'Aragó, els Ports d'Arnes són més secs que els d'Horta, però no per això més lletjos. La pujada de la Franqueta al pla de Terranyes passant pels pins Pimpoll i Ramut és impagable i plena de sorpreses.


Restes de masos i corrals que ni tan sols surten als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (veure mapa de la zona), senderes que miren amunt amb ànsia, paisatge de pins i carrasques i un pla magnífic per coronar, amb el refugi com a part central. Als hiverns secs la gespa, maltractada per les baixes temperatures, presenta un verd entre terrós i abeixat.

A nosaltres el sol ens acompanya un ratet, però de seguida comprovem que el sol és dur, i que de gespa n'hi ha poca. No obstant això, ens aturem i contemplem les agulles de Caro, ben visibles des d'un refugi que va estar habitat fins no fan tant. Manuel Gil, el seu últim propietari, encara recordava al 2001 com son pare i el seu germà van construir el mas pujant pedra des del Mas de Miralles, a una hora de camí. "El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes", rememorava.

El cert és que des del refugi del Mas del Torrero les vistes del massís són espectaculars. Les Roques de Benet des d'una perspectiva a la que no estic gens acostumat, se'm fan estranyes per moment, igual que la resta d'uns Ports que cada vegada que vaig arribe a la conclusió que n'aprenc però que en sé menys. Seguirem anant, aprenent, compartint.

Catedral del vi

Cesar Martinell, elegantment vestit de negre, barret, bastó i somriure de vell satisfet, saluda al visitant, que sorprés s’apropa al racó del celler d’on surt la veu. Òbviament és un actor, ja que l’ideòleg de la Catedral del Vi del Pinell de Brai va morir l’any 1973 després d’una vida dedicada al modernisme.

Els dos audiovisuals que s’han incorporat a la visita d’este temple del vi vingut a menys mostren molt bé per on ha d’anar el futur de la vinya: amb la batalla dels preus justs perduda a curt plaç, queda l’opció de fondre innovació amb tradició, passat i present per mirar al futur. Al Pinell potser ha arribat tard; cada any es produeixen menys quilograms de vinya, i un restaurador anglès compra tota la producció per endur-se-la als seus salons.

En un món on ja res és el que sembla i on la irracionalitat guanya premis a diari, el celler del Pinell és reflex de la situació: una meravella històrica desaprofitada, un passat oblidat, un present de molles on el pa sencer ni es somnia, i un futur incert, però tirant a obscur. Què passarà? Quan em faig esta pregunta apareixen, com l’àngel i dimoni dels dibuixos animats, dues imatges: Jeromo Aguado i la seva lluita pagesa d’una banda, i de l’altra l’empobriment, la mort lenta, l’abisme.

Com diu Martinell abans d'acomiadar-se: 'Ah, no us oblideu de comprar vi i oli de la Terra Alta'.

Les set vides de Cardó

Un, sempre ho he pensat, desitjaria tenir set vides per malgastar-ne una com a frare d’un antic convent. El de Cardó, per exemple. És inevitable envejar els religiosos quan s’està davant de l’ermita de la Columna i s’imagina fent vida monacal, passejant pels boscs de la ‘finca’, llegint i traduint clàssics del llatí al català. Fa temps que els moments de més glòria tant del convent com del posterior balneari van passar, i ja no queden ni frares ni burgesos tortosins afins al Franquisme que passaven l’estiu en estos paratges. Ara, els més coneixedors del lloc ho saben, la natura s’engoleix els camins abans transitats, i pot ser que quan camines per una senda siga la darrera vegada que la trepitges. Les 14 ermites, les incomptables fonts, les faldes de muntanya tenyides de groc per les argilagues florides, els records, el martell, els revolcadors, el foc, aquella excursió ventosa fins a la Creu de Santos. Elements de la memòria d’un paisatge construït entre molts que ara –gràcies Pascual- és privat. I com que ho és, ningú pot obligar als senyors propietaris a tenir en condicions les seues terres. Si ni tan sols sabrà que les té, deia un company a mitja excursió. Un altre, ja acabada la mateixa i mentre bevia aigua del Port, comentava que la vida fa moltes voltes. Que Cardó, entre Rasquera i Benifallet, havia sigut convent desamortitzat, balneari de luxe, embotelladora oblidada. Ara tendeix a l’oblit, però ningú ho pot assegurar. I esta és la flama de l’esperança, l’aliment dels somnis.

(falten fotos!)

La vila on pengen les eines a les façanes

A Prades s’escolta el silenci dissabte al matí. És surtir de la plaça on algun valent pren una cervesa i ningú passeja pels carrers. No és per a menys. Quatre graus negatius glacen els carrers, les orelles, les idees. La Vila Vermella, que deu el seu nom al fet d’estar envoltada d’unes muntanyes de roca calcària amb les que s’han construït bona part de les cases, rep al visitant amb peresa, com si no volgués moure’s massa en un dia gèlid però seré. La millor prova són els gossos, que busquen el sol de les cantonades, l’únic lloc on calenta. Font glaçada, carrers ombrívols i gespa rosada, en el curt passeig descobrim la mania que tenen de penjar les eines del camp a les façanes. I decidim quedar-nos amb això.

La moreria d'Onda

Dissabte per la vesprada. Després de pair el penúltim dinarot nadalenc, ens decidim a no tirar les hores al sofà. És tard, on anem? Has estat mai al barri de la moreria d'Onda? No. Hem duu molts records de joventut, anem.

I allà que ens plantem per descobrir una vertadera joia. Situada a la zona est, ens transporta a l'època de la Reconquesta. El Cid, en 1090, la va alliberar -veure la ruta de l'anell del Maestrat del Cid-, però el 1102 va tornar a passar a mans dels musulmans. No va ser fins a les expedicions encapçalades per Jaume I que, en 1242, va ser reconquerida definitivament. Amb l'entrega de la Carta Pobla, el nou rei fa fora de les muralles els musulmans, que si volen quedar-se ho hauran de fer extramurs.

Este és l'origen de la moreria, que en el seu moment més esplendorós va agrupar més d'una cinquantena de cases, això és, unes 200 persones. Els musulmans habitaren el barri fins el 1609, quan van ser expulsats de tot el regne.

En l'actualitat encara es mantenen els carrers costeruts i estrets, amb nombrosos atzucacs, i les cases guarden una atractiva harmonia, amb una franja grisa el primer metre i la resta de blanc. Es nota que les revenges després de l'expulsió dels moriscos van abundar, ja que hi ha un bon nombre de capelles als carrers en honor a diferents sants.

Des del barri de la moreria hi ha un bonic accés al castell d'Onda.

El Parrisal

Inaugurem la secció d'excursions, que ens servirà per anar descobrint xicotets racons i paisatges de les Fronteres Difuses, ja siguen castellonencs, catalans o aragonesos. Comencem amb la sortida que el passat dia 2 de gener vam fer pel Parrisal de Beseit, un recorregut fàcil pel tram més alt del riu Matarranya, que transcorre sempre seguint el curs d'aigua, entre goles profundes, roques calcàries de formes inhòspites i banyeres formades per anys d'erosió.

A les crestes de la roca hi nien multitud de voltors (a la imatge), i és un bon lloc per, amb uns bons vinocles gaudir del seu vol i de la seua presència. A més, ens sorprèn la presència puntual de mallerengues carboneres, un moixó preciós que destaca per la seua panxa groguenca.

L'aigua és vida, i en un dels gorgs trobem, posat al fons, un anell ample, adornat per una sanefa que no distingim. És sens dubte un oblit de les deïtats, una evidència massa clara de la presència de les dones d'aigua, que han estat sorpreses en un matí fred en el que no esperaven a ningú i han marxat a corre cuita. Segurament s'hauran amagat a la Cova de la Dona, coneguda a la zona.

Mesclant boscos més humits com més ens endinsem al port i zones rocoses, arribem a Los Estrets, una escletxa d'apenes un metre entre dues roques altíssimes de més de seixanta metres d'altura. Procurant no fer soroll per si sorprenem a les dones que habiten, solitàries, la zona, tornem cap al cotxe. No hi ha sort, diuen que només t'assalten per conquerir-te si vas sol, i no és el cas. Un altre dia serà.