Mostrando entradas con la etiqueta terra alta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta terra alta. Mostrar todas las entradas

jueves, 28 de abril de 2011

Salt de Ferrassó

Una cosa et duu a l'altra. La feina a casa, la lectura a interessar-te per no sé quina web, el futbol a la celebració. Al final, passa la setmana i no has tingut vint minuts per asseure't a reflexionar. Deu ser el món líquid patentat per Zygmunt Bauman. El temps se'ns menja, en som víctimes, esclaus.

El cas és que per Setmana Santa vaig estar per la Terra Alta i el Maestrat, recuperant sensacions, allargant els segons, respirant després d'un temps sense xafar les fronteres difuses. Visita de rigor a Morella per assortir-me de flaons i visitar el castell -pel que vaig pagar per primera vegada-, passejades sense rumb per Horta de Sant Joan, pluja de primavera, que va i ve segons bufa el vent, transportant aromes de timó.

Vaig tornar al Mas de les Valls, lloc que recorde amb especial estima, ja que va ser la meua primera excursió per la Terra Alta. Com aquella vegada de fa més de tres anys, plovia, i el riu de les Valls baixava ple. Una meravella per a la vista, que es despista mirant com l'aigua discorre capritxosa pels gorgs i roques imponents. I el mas, amb la seua explanada monumental, d'un verd menta delirant d'energia, evidenciant que en temps passats l'espai era quelcom molt més relatiu, que les quatre parets de trenta metres no existien.

Per mi, el més impresionat va ser la visita, a través d'una senda inventada, al salt de Ferrassó. En veure'ns arribar, les fades i els follets devien córrer a amagar-se, perquè crec evident que allà n'hi ha d'haver. La cascada baixava abundantíssima, alimentada pels més de 100 litres caiguts al Port els dies anteriors, i les particules et copejaven la cara, com evitant que de massa contemplar la bellesa del salt, de repent, aquest desapareguera, gelós dels inesperats visitants.

De passada, i aprofitant el Sant Jordi, ja tinc un bon manual de mitologia càtara, tot preparant el Camí dels Bons Homes, que pensem fer a l'estiu. Sabeu que l'últim perfecte càtar, Guillaume Bélibaste, va viure els seus últims anys a Sant Mateu, al maestrat valencià?

miércoles, 9 de marzo de 2011

Terranyes, un altre port

Terranyes ofereix una altra de les nombroses cares del Port. Situat a l'oest de la part més frondosa del massís, ja mirant a l'Aragó, els Ports d'Arnes són més secs que els d'Horta, però no per això més lletjos. La pujada de la Franqueta al pla de Terranyes passant pels pins Pimpoll i Ramut és impagable i plena de sorpreses.


Restes de masos i corrals que ni tan sols surten als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (veure mapa de la zona), senderes que miren amunt amb ànsia, paisatge de pins i carrasques i un pla magnífic per coronar, amb el refugi com a part central. Als hiverns secs la gespa, maltractada per les baixes temperatures, presenta un verd entre terrós i abeixat.

A nosaltres el sol ens acompanya un ratet, però de seguida comprovem que el sol és dur, i que de gespa n'hi ha poca. No obstant això, ens aturem i contemplem les agulles de Caro, ben visibles des d'un refugi que va estar habitat fins no fan tant. Manuel Gil, el seu últim propietari, encara recordava al 2001 com son pare i el seu germà van construir el mas pujant pedra des del Mas de Miralles, a una hora de camí. "El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes", rememorava.

El cert és que des del refugi del Mas del Torrero les vistes del massís són espectaculars. Les Roques de Benet des d'una perspectiva a la que no estic gens acostumat, se'm fan estranyes per moment, igual que la resta d'uns Ports que cada vegada que vaig arribe a la conclusió que n'aprenc però que en sé menys. Seguirem anant, aprenent, compartint.

miércoles, 13 de octubre de 2010

NO a l'abocador

Este diumenge els habitants del Pinell de Brai es posicionaran a favor o en contra de l'abocador de residus provinents d'ecoparts de l'àrea metropolitana de Barcelona. La consulta no és vinculant, el que no deixa de ser lamentable, però seria igualment important que el 'no' guanyara la partida. Hi ha motius més que de sobra:

-Risc ambiental: és el de sempre. L'argument del capitalisme no varia. Asseguren que els paquets de residus de materials provinents d'ecoparcs que no es poden reciclar arribarien al Pinell de Brai perfectament compactats. No obstant això, entitats com el Gepec asseguren que soterrar els residus implica generar un tipus de líquid tòxic anomenat lixiviats i gas metà. Qui assegura que mai passarà res? No serveis de res vore com la costa de Tarragona es taca de negre? I el golf de Mèxic? El capitalisme, a mesura que va esgotant recursos, ha d'arriscar, i l'abocador del Pinell és un risc ambiental.

-Paisatge: La Terra Alta ha apostat pel turisme. La Via Verda de l'antiga línea ferroviària, el turisme de memòria, el vi o Els Ports consoliden la comarca any rere any. L'abocador se situaria a tocar del riu Canaletes, que forma part de la Xarxa Natura 2000. No és incompatible este risc amb el desenvolupament del turisme?

-Laboral: res assegura la creació de llocs de treball. Pel que es diu al conveni, l'empresa de Cerdanyola que lidera la Unió Temporal d'Empreses (UTE) que gestionarà l'abocador no està obligada a contractar gent del Pinell.

-Principi de subsidiarietat: les administracions han d'anar aprenent que cadascú ha de carregar amb el seu mort. És el mateix raonament que fèiem amb la 'petjada ecològica' de Ramonet: és un drama ecològic haver de soterrar la basura de Barcelona lluny d'esta ciutat. Ja siga el destí la Terra Alta, la Conca de Barberà o el Ripollés. Pel risc que suposa que camions amb este tipus de residus creuen Catalunya i perquè no és sostenible a llarg plaç.

-Interessos: Si no es generen llocs de treball i no és segur, què hi ha darrere del projecte? Segurament interessos. Els propietaris de qualsevol mina d'argila han de recuperar -o fer com que recuperen- l'ecosistema quan acaba l'extracció. Aixó, clar, té un cost. Ara este cost no només se'l estalvien els amos sinó que cobraran per l'ús dels seus terrenys.

L'únic argument que sembla valer és l'econòmic: l'Ajuntament cobrarà uns 300.000 euros a l'any. Així doncs, els veïns del Pinell de Brai han de decidir entre diners o qualitat de vida i seguretat.

miércoles, 21 de julio de 2010

Horta com a teràpia

“Tot el que sé ho he aprés a Horta”. És la frase atribuïda a Picasso sobre este poble de la Terra Alta, situat al peu dels Ports, envoltat de formacions muntanyoses màgiques. Jo no aniria tan lluny com el geni del cubisme, però Horta representa la pau, la tranqui·litat, el descans.


Si alguna cosa he après d’este Mundial de futbol és que, com va deixar dit Bielsa, seleccionador xilé, “l’èxit i la feliçitat són l’excepció”. És per això que quan entre per La Farinera sempre pense que entre en un parèntesi de satisfacció personal.


Per als que vivim a la ciutat Horta és un plaer. L’espai significa la llibertat, ja que a Barcelona els edificis semblen gegants que poc a poc tanquen les urpes, amenaçant-nos. En estes circumstàncies qualsevol poble xicotet ens serviria, però este té quelcom d’especial.


La situació del nucli urbà, voltejant un castell que ara només podem imaginar, presidint des de les altures les difuses fronteres catalanoaragoneses. Amb les vistes als camps de vinyes i oliveres. A Arnes, Lledó, Vall-de-roures, a ponent. Amb la seductora muntanya de Santa Bàrbara a tocar. I els Ports, amb les Roques de Benet fent evident que l’anarquia no és tan dolenta com ens la pinten, com a mínim la de la natura.


Ara que fa un any de l’incendi i poques hores de la meua última estada, en la que m’he passejat pel museu Picasso per primera vegada, és hora de reivindicar Horta com un municipi que ha de preservar el turisme sense que este desvirtue la màgia que encara guarda.


Per a molts és un poble bonic, d’altres només el coneixem per cinc maleïdes morts. Per a mi és un parèntesi meravellós. Una teràpia magnífica, un espai de descans. Les bruixes de la Terra Alta, que absorveixen.


Web de l'Ajuntament

Centre Picasso