Les set vides de Cardó

Un, sempre ho he pensat, desitjaria tenir set vides per malgastar-ne una com a frare d’un antic convent. El de Cardó, per exemple. És inevitable envejar els religiosos quan s’està davant de l’ermita de la Columna i s’imagina fent vida monacal, passejant pels boscs de la ‘finca’, llegint i traduint clàssics del llatí al català. Fa temps que els moments de més glòria tant del convent com del posterior balneari van passar, i ja no queden ni frares ni burgesos tortosins afins al Franquisme que passaven l’estiu en estos paratges. Ara, els més coneixedors del lloc ho saben, la natura s’engoleix els camins abans transitats, i pot ser que quan camines per una senda siga la darrera vegada que la trepitges. Les 14 ermites, les incomptables fonts, les faldes de muntanya tenyides de groc per les argilagues florides, els records, el martell, els revolcadors, el foc, aquella excursió ventosa fins a la Creu de Santos. Elements de la memòria d’un paisatge construït entre molts que ara –gràcies Pascual- és privat. I com que ho és, ningú pot obligar als senyors propietaris a tenir en condicions les seues terres. Si ni tan sols sabrà que les té, deia un company a mitja excursió. Un altre, ja acabada la mateixa i mentre bevia aigua del Port, comentava que la vida fa moltes voltes. Que Cardó, entre Rasquera i Benifallet, havia sigut convent desamortitzat, balneari de luxe, embotelladora oblidada. Ara tendeix a l’oblit, però ningú ho pot assegurar. I esta és la flama de l’esperança, l’aliment dels somnis.

(falten fotos!)

Nit de Reis

Era el seu primer Nadal fora de casa. Feia molts anys que vivia a Barcelona, però sempre s’ho havia manegat per guardar-se uns dies, pactar les vacances, mentir sobre una falsa malaltia de son pare. Però ara eren les sis de la vesprada de la Nit de Reis i eixia de treballar. Sol, música de Calamaro a l’mp4, amb la bufanda fent caure cada dos per tres els auriculars.

Se sentia buit. Mai havia sentit la necessitat del Nadal, i si ho feia no era, ni de bon tros, per cap sentiment religiós, simplement que eren moments per estar amb la família. Convoiar als més menuts, esperar la visita dels Reis a ca la iaia, mirar d’il·lusionar-se com quan era xicotet. Ara entenia que la solitud és un abisme quan s’és l’únic que se sent sol. No havia volgut ni mirar el recorregut de la cavalcada. Millor anar a casa.

Triar entre metro i bicing sempre li resultava difícil. Aquella nit no. El suburbà expressava a la perfecció el que bullia al seu interior. Sentir-se sol malgrat estar envoltat. Feia temps que estava convençut que les ciutats són una suma de gent inconnexa que fomentaven la sensació d’aïllament, però mai com en aquells instants ho havia vist tant clar.

Pròxima parada, Girona. Tractava d’esborrar els pensaments, que sens dubte idealitzaven el que estava passant a casa seua, entonant les lletres de les cançons que no sabia. Però quan aleatòriament, l’aparell va decidir reproduir Media Verónica va comprendre que, per molt que lluitem, de les entranyes del món puja una força impossible d’aturar que ens obliga a fer-nos grans, i a perdre innocència i privilegis. Per un moment va pensar en Peter Pan. Pròxima parada, Joanic.

La mestra

Este dimecres, mentre llegia de pressa i corrent abans d'enfilar cap al sud les sentències del Suprem i les reaccions, una lectura de feia uns anys em venia al cap. No recordava el títol del llibre, tampoc el poble on es desenvolupava la tràgica història.

Ja a casa per passar el Nadal, he consultat la petita biblioteca de ma mare -que també és meua- sabent que allà el trobaria. És 'La mestra', de Víctor Gómez, una crònica dels intents de construir una escola valenciana durant la Transició. Malauradament, la realitat és la que és, i valents com la Marifé, són avui velles anècdotes del que va poder ser i no va ser.

A Catalunya, en canvi, les coses van ser diferents, segurament en este àmbit un poc millor. Poca gent dubta que el català haja de ser la llengua de l'escola. Ara, però, els reductes que no pensen així tenen la justícia de la seua mà, i si la política no es posa ferma -que pel que sembla no ho farà- ho acabarà pagant la comunitat educativa, que és qui haurà de barallar-se, com va fer Marifé durant la Transició a Barx, amb els capricis reaccionaris.

Una breu cita del llibre per acabar i convidar-vos a gaudir d'esta lectura trista durant estos dies festius: "Sense la simpàtica complicitat dels alumnes encara les hauríem passades més agres. Sense ells la consciència de derrota hauria estat total. No trauria cap a res fer-se el valent ara negant que havíem patit més que una serp en un forat, i tots els mestres necessitàvem un estiu parat amb blaus de piscina i mandrosos llavis de cirera, per refer-se i oblidar".