Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

Èxit

Vivim una època en la que els esdeveniments se succeeixen, sense que els poguem analitzar. Resulta difícil aturar-se i mirar d'anar més enllà de les imatges del telenotícies, analitzar que hi ha darrere, més enllà de l'aparença.

L'èxit és un element que apareix amb constància quan es furga i es busca la realitat. És un substantiu golós, que atrapa i té una aparença duradora. Quan el tenim ens creiem indestructibles. No tenen res a veure una cosa amb l'altra, però Camps i una part important de l'afició del Barça tenen una malaltia similar.

Han pensat que un tret cojuntural dels àmbits en què destaquen pot eternitzar-se, i en un intent de mantenir-se veuen com una amenaça fins i tot allò més insignificant. Ni al País Valencià TV3 és un element transformador de la societat ni patir per treure tres resultats és dolent. En política hi ha oposició, en futbol rival. I tot s'ha de respectar.

Però ja se sap, com va dir el magnat de la publicitat Maurice Saatchi, "no és suficient amb tenir èxit, la resta ha de fracassar".

Tampoc la volem dels Alps

Aquest dilluns, al Parlament de Catalunya, s'ha tornat a parlar de transvasaments. Lamentablement, caldria afegir. El futur President de la Generalitat, Artur Mas, ha recuperat en el seu discurs la idea de dur l'aigua del Roine francés en assegurar que "l'aigua cal anar a buscar-la allà on hi ha excedents i sigui menys costós energèticament portar-la".

Discutible per molts motius. Dur esta aigua no seria ni barat ni qüestió de dos dies -tampoc de quatre anys-. Però més enllà d'estes qüestions, cal preguntar-se -i no sense tristesa- quan els nostres polítics deixaran de pensar en solucions que no són tal per seguir amb un model de creixement esgotat, que de cara al futur només garantirà una esquerda social cada vegada més àmplia. Que ningú s'enganye, l'aigua del Roine serviria per abastir l'àrea de Barcelona, eminentment industrial. Ni per beure, ni per regar uns cultius que, si es respecte la idiosincràsia de cada zona, tenen l'aigua garantida.

Ara bé, com diu Francesc Mercadé, portaveu de la Plataforma en defensa de l'Ebre, el que no podem pretendre és que des dels Governs es continue promovent, tot sabent que ací no hi ha recursos per fer-ho, un model de creixement basat en el consum de recursos accelerat. Necessitem decreixement, viure dins les nostres possibilitats i límits. S'han de buscar solucions locals, perquè les globals no estan en les nostres mans. I això el senyor Mas ho sap. Però clar, el circ de la política no s'està per problemes reals.

Els ecosistemes del Roine estan tant en perill com els de l'Ebre. Poc a poc, els glaciars dels Alps es van derretint a causa del canvi climàtic, i l'aigua que crea este presumpte 'excedent' del que parla Mas anirà minvant. El raonament és clar: si es diu 'no' al transvasament de l'Ebre s'ha de dir 'no' al del Roine.

Breu reflexió post-electoral

No resistiré a la temptació de valorar en quatre traços les eleccions catalanes. Per damunt de partits, crec que és molt més important la victòria aclaparadora de la dreta -CiU, PP, inclús Solidaritat- sobre l'esquerra.

Canviar el discurs. Ara tot són discursos que venen a dir que s'han d'obrir a la societat. Benvinguts al club, esperem que esta febra per ser els més socials no dure quatre dies. L'esquerra institucional està en una cruïlla de la que només sortirà guanyant si entén que no pot aspirar a governar adoptant el discurs de la dreta en temes com immigració o gestió de la crisi -no dir sortida no és innocent, ja que crec que cap govern a curt termini ens treurà d'on som-.

Obrir-se. És un imperatiu i potser una de les últimes oportunitats. La gent que se sent progressista existeix, i en algun moment començarà a percebre que pot organitzar-se més enllà dels partits si entén que l'agressió de la dreta va massa lluny. Un exemple concret el trobem estos dies a Benimaclet, on diverses entitats s'ajunten per exigir el final de la impunitat de l'extrema dreta davant la passivitat dels partits.

S'ha de tornar a veure els dirigents de l'esquerra parlamentària al carrer, i no a la televisió. I qualsevol utilització tacticista s'entendrà. Un altre exemple d'això: ahir un tuitaire d'ERC de les Terres de l'Ebre es lamentava que no s'hagués votat en clau de cementiri nuclear. Potser ha estat perquè els partits progressistes han perdut la costum d'estar al peu del canó i quan se'ls veu s'identifica la presència amb el partidisme.

La reflexió d'Huguet. El dirigent d'ERC s'ha apuntat a la moda de les reflexions al bloc i no ho ha fet malament. De tot, però, em quede amb la part final, on critica el Grup Godó. Ve a dir que ara tracten d'analitzar els resultats com a 'sociòlegs freds', sense tenir en compte com han arribat a influir ells en la percepció que la gent ha tingut del govern d'esquerres. A bona part dels seus opinadors també els coneixem de la tertúlia d'Els Matins, i tant al diari com a la televisió s'ha caricaturitzat el Govern. Diferències n'hi ha hagut, però ells les han magnificat. Objectiu? Que el Rey Arturo llegue a Camelot. Dit d'una altra manera, que Catalunya torne a la normalitat.

El tort i els cecs

Al diari digital on treballe, CatalunyaPress, em van demanar un article sobre Fabra coincidint amb l'escrit de la Fiscalia, que ha demanat 15 anys de presó per al president de la Diputació. Ha eixit açò.