lunes, 15 de noviembre de 2010

Covar

Cova l’humà. Cova sentiments, idees, projectes. Cova pensaments, i ho fa en silenci, sense saber com d’importants són estes reflexions en el manteniment de la seua il·lusió. Cova, i no sap que allò que cova i que tant valuós és pot ser que no isca mai de l’entramat del seu cervell.

Sempre hi ha, però, reduïts espais per a l’escletxa. Lloc per què el que cap en els nostres pensaments però no és políticament correcte s’escape, amb totes les seues conseqüències. Perquè allò que covem sol tenir unes característiques definides. És trencador, màgic, incorrecte. No és el que la societat, com a ens que obeeix a unes regles dictades per un mixt Estat-mercat, reclama de nosaltres.

Cova l’humà, i coven les societats. Coven, i no esclaten fins que els prejudicis no superen, de bon tros, allò racional. No hi ha res que permeta saber quant ha acabat el procés. Pot ser que mai acabe. Pot ser que, acabat, siga un fracàs. Que del terratrèmol que ha de sorgir no se’n traga res de bo. I malgrat tot, l’humà cova. Tots covem.

Dubteu d’aquell que sembla molt coherent. Són els que més coven, els que més callen en silenci i a la resignació li diuen pragmatisme. L’esser humà ha de canviar. Qui no canvia és que cova massa, i el trencament de l’ou és més violent. No té per què ser negativa, tampoc, la violència, si no és gratuïta. Tenim molt assumit que només l’Estat pot exercir-la, però potser estem covant l’argument contrari.

Perquè allò que covem no és el que plena de pensaments els nostres dies. És una escletxa, un segon, un detall, una idea. Que de la ràbia que covem s’articulen idees en positiu dependrà de molts factors. Potser no ho aconseguim, potser l’esclat siga violent però poc durador. O potser no. Mentre, pacients i davant la televisió ,seguim covant.

martes, 9 de noviembre de 2010

Vocabulari difús: mandongo

Es fa de nit a les sis, fa més fred, ve de gust estar a casa. Signes inequívocs que l'hivern s'acosta i, amb ell, un dels moments més importants de l'any per a les generacions anteriors: el mandongo.

És la matança del porc, expressió que ha substituït a la que s'utilitzava de valent en molts pobles i comarques fins fa unes dècades. És una paraula quasi transversal del dialecte occidental, ja que es deia -diu- tant a les Terres de l'Ebre com a zones de Lleida properes a l'Aragó. També a les comarques nord del País Valencià.

També es denomina mandongo -o mondongo- a la botifarra de sang que s'elabora a Morella. Segons el diccionari català-valencià-balear, esta acepció també s'utilitza al Pont de Suert i el Camp de Tarragona.

És curiós com la gent generalitzava el significat de les paraules, ja que mandongo seria només el procés d'elaboració d'embotit que comença quan el porc ja està mort. Abans ho feien tot més fàcil. No creieu?

PD: Esta paraula dona molt de joc, i segur que tots teniu anècdotes dels vostres pobles i podeu aportar molt. Endavant!

lunes, 1 de noviembre de 2010

Les oliveres de Belchite

Treballadora de banca, barcelonina d'adopció i convicció i futura esposa formal. És la Maria. Un viatge de negoci a Londres. Una tècnica de l'Ajuntament. Un 'clic'. Tot per descobrir.

De fons, Belchite i la Guerra Civil. Que ningú s'espere flashbacks sobre bombardeigs. No calen. La guerra encara dura a les memòries, les tortura. Tant, que en un intent de protecció que no és més que una fugida endavant, els que l'han patit no l'expliquen a les generacions següents, que viuen sense memòria.

De repent, tot canvia. Els esdeveniments es precipiten, i s'imposa treure-ho tot. Els records es converteixen en un volcà difícil d'aturar, i el magma connecta passatges de la vida que es creien atzarosos. Res d'això, la guerra marca. I les conseqüències de la memòria són difícilment predictibles.

És un 'vermudet' d'una de les dos històries que transcorren paral·leles a 'Les Oliveres de Belchite', d'Elena Moya, morellana de naixement, tarragonina d'adopció i londinenca de professió. L'acabe d'acabar i no puc més que recomanar-lo. Et fa necessitar sentir-te viu, arriscar alguna vegada perquè, com diuen Els Manel, a vegades ens en sortim.