Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

Les oliveres de Belchite

Treballadora de banca, barcelonina d'adopció i convicció i futura esposa formal. És la Maria. Un viatge de negoci a Londres. Una tècnica de l'Ajuntament. Un 'clic'. Tot per descobrir.

De fons, Belchite i la Guerra Civil. Que ningú s'espere flashbacks sobre bombardeigs. No calen. La guerra encara dura a les memòries, les tortura. Tant, que en un intent de protecció que no és més que una fugida endavant, els que l'han patit no l'expliquen a les generacions següents, que viuen sense memòria.

De repent, tot canvia. Els esdeveniments es precipiten, i s'imposa treure-ho tot. Els records es converteixen en un volcà difícil d'aturar, i el magma connecta passatges de la vida que es creien atzarosos. Res d'això, la guerra marca. I les conseqüències de la memòria són difícilment predictibles.

És un 'vermudet' d'una de les dos històries que transcorren paral·leles a 'Les Oliveres de Belchite', d'Elena Moya, morellana de naixement, tarragonina d'adopció i londinenca de professió. L'acabe d'acabar i no puc més que recomanar-lo. Et fa necessitar sentir-te viu, arriscar alguna vegada perquè, com diuen Els Manel, a vegades ens en sortim.