Salt de Ferrassó

Una cosa et duu a l'altra. La feina a casa, la lectura a interessar-te per no sé quina web, el futbol a la celebració. Al final, passa la setmana i no has tingut vint minuts per asseure't a reflexionar. Deu ser el món líquid patentat per Zygmunt Bauman. El temps se'ns menja, en som víctimes, esclaus.

El cas és que per Setmana Santa vaig estar per la Terra Alta i el Maestrat, recuperant sensacions, allargant els segons, respirant després d'un temps sense xafar les fronteres difuses. Visita de rigor a Morella per assortir-me de flaons i visitar el castell -pel que vaig pagar per primera vegada-, passejades sense rumb per Horta de Sant Joan, pluja de primavera, que va i ve segons bufa el vent, transportant aromes de timó.

Vaig tornar al Mas de les Valls, lloc que recorde amb especial estima, ja que va ser la meua primera excursió per la Terra Alta. Com aquella vegada de fa més de tres anys, plovia, i el riu de les Valls baixava ple. Una meravella per a la vista, que es despista mirant com l'aigua discorre capritxosa pels gorgs i roques imponents. I el mas, amb la seua explanada monumental, d'un verd menta delirant d'energia, evidenciant que en temps passats l'espai era quelcom molt més relatiu, que les quatre parets de trenta metres no existien.

Per mi, el més impresionat va ser la visita, a través d'una senda inventada, al salt de Ferrassó. En veure'ns arribar, les fades i els follets devien córrer a amagar-se, perquè crec evident que allà n'hi ha d'haver. La cascada baixava abundantíssima, alimentada pels més de 100 litres caiguts al Port els dies anteriors, i les particules et copejaven la cara, com evitant que de massa contemplar la bellesa del salt, de repent, aquest desapareguera, gelós dels inesperats visitants.

De passada, i aprofitant el Sant Jordi, ja tinc un bon manual de mitologia càtara, tot preparant el Camí dels Bons Homes, que pensem fer a l'estiu. Sabeu que l'últim perfecte càtar, Guillaume Bélibaste, va viure els seus últims anys a Sant Mateu, al maestrat valencià?

La moreria d'Onda

Dissabte per la vesprada. Després de pair el penúltim dinarot nadalenc, ens decidim a no tirar les hores al sofà. És tard, on anem? Has estat mai al barri de la moreria d'Onda? No. Hem duu molts records de joventut, anem.

I allà que ens plantem per descobrir una vertadera joia. Situada a la zona est, ens transporta a l'època de la Reconquesta. El Cid, en 1090, la va alliberar -veure la ruta de l'anell del Maestrat del Cid-, però el 1102 va tornar a passar a mans dels musulmans. No va ser fins a les expedicions encapçalades per Jaume I que, en 1242, va ser reconquerida definitivament. Amb l'entrega de la Carta Pobla, el nou rei fa fora de les muralles els musulmans, que si volen quedar-se ho hauran de fer extramurs.

Este és l'origen de la moreria, que en el seu moment més esplendorós va agrupar més d'una cinquantena de cases, això és, unes 200 persones. Els musulmans habitaren el barri fins el 1609, quan van ser expulsats de tot el regne.

En l'actualitat encara es mantenen els carrers costeruts i estrets, amb nombrosos atzucacs, i les cases guarden una atractiva harmonia, amb una franja grisa el primer metre i la resta de blanc. Es nota que les revenges després de l'expulsió dels moriscos van abundar, ja que hi ha un bon nombre de capelles als carrers en honor a diferents sants.

Des del barri de la moreria hi ha un bonic accés al castell d'Onda.

Vocabulari difús: 'rebuigeros'

La paraula que proposem té molt a veure amb el comerç de taronges. Amb aquelles imatges de magatzems plens de dones que eixien al migdia i formaven una vertadera processó a l'avinguda de l'Estació. Amb les colles d'homes que convertien el patiment i el fred convertint l'hora del dinar de la collita en una festa. Jo -òbviament- no he conegut estos moments d'esplendor cítrica a les províncies de Castelló, parle pel que he sentit a casa.

Al gra. La majoria de magatzems es dedicaven a l'exportació, els més grans a l'estranger. Però hi havia un altre tipus de comerciants, els coneguts com 'rebuigeros', que treballaven amb el gènere sobrant, aquells 3.000 o 4.000 quilos que no valien per qualitat o simplement imatge per a l'exportació. El 'rebuigero' cobria el mercat interior, però les seues taronges també servien, segons he esbrinat, per fer perfums i essències.

El 'rebuigero' havia de ser un bon home de negocis, un poc murri i descarat, si voleu, i manegar-se-les per introduir en el mercat aquella taronja que no entrava pels ulls. A més, si el productor de taronges tenia, posem per cas per la temporada en que estem, dos magraners a l'hort, també li comprava el fruit per vendre'ls a qualsevol lloc.

Ja sabeu, l'objectiu d'esta secció més que cap altra és que participeu. Coneixeu la paraula? Es gasta als vostres pobles? Tot s'hi val!

El Pont i la pedrada

Ser valencià a Catalunya no és fàcil quan es parla de política. Que el teu President canvie d'idioma quan li ve de gust al debat més important de l'any no és agradable, que s'absente el segon dia de discusions, encara menys. Un ja està fart d'argumentar i, fins i tot, justificar, que no tots són iguals al sud de l'Ebre.

És per això que, en estos dies en què l'alternativa ha de recórrer a les pedrades per fer-se escoltar, és agradable saber que a les comarques de Castelló s'ha creat 'El Pont Cooperativa de Lletres', una mena d'associació d'escriptors encara per estructurar però que, a priori, pretén defensar els interessos dels escriptors de La Plana, l'Alcalaten, el Maestrat i Els Ports i promoure l'ús del valencià com a llengua literària.

La seua tasca és tan dura que hauran de treballar molt i molt per dur-la a terme: ni més ni menys que substituir a una administració culturalment inexistent. En el millor dels casos.

Patxaran

A l'Aragó en saben molt de patxaran. En beuen la majoria i en fan molts. I la constatació que estem molt a prop és que a casa intentarem este any fer suc d'aranyó castellonenc (veure el procés d'elaboració). Ja se sap que ni caçadors ni boletaires fan públic el lloc del crim, així que preferim seguir amb la tradició. Només direm que hem estat a prop de Penyagolosa, la muntanya amb més mística del País Valencià. Sempre és un gust estar-hi, i temps tindrem de parlar-ne de la seua constant presència per als castellonencs. Avui, però, ens quedem amb un nou episodi de gastronomia artesanal.

Per cert, també vam agafar mores i hem fet melmelada. Ha quedat deliciosa amb un poc de suc de llima mentre els fruits i el sucre, en quantitats semblants, estan al foc (mig hora a partir del bull). Per als interessats, a qui pregunte done preus d'ambdós productes.

El tort i els cecs

Al diari digital on treballe, CatalunyaPress, em van demanar un article sobre Fabra coincidint amb l'escrit de la Fiscalia, que ha demanat 15 anys de presó per al president de la Diputació. Ha eixit açò.