Salt de Ferrassó

Una cosa et duu a l'altra. La feina a casa, la lectura a interessar-te per no sé quina web, el futbol a la celebració. Al final, passa la setmana i no has tingut vint minuts per asseure't a reflexionar. Deu ser el món líquid patentat per Zygmunt Bauman. El temps se'ns menja, en som víctimes, esclaus.

El cas és que per Setmana Santa vaig estar per la Terra Alta i el Maestrat, recuperant sensacions, allargant els segons, respirant després d'un temps sense xafar les fronteres difuses. Visita de rigor a Morella per assortir-me de flaons i visitar el castell -pel que vaig pagar per primera vegada-, passejades sense rumb per Horta de Sant Joan, pluja de primavera, que va i ve segons bufa el vent, transportant aromes de timó.

Vaig tornar al Mas de les Valls, lloc que recorde amb especial estima, ja que va ser la meua primera excursió per la Terra Alta. Com aquella vegada de fa més de tres anys, plovia, i el riu de les Valls baixava ple. Una meravella per a la vista, que es despista mirant com l'aigua discorre capritxosa pels gorgs i roques imponents. I el mas, amb la seua explanada monumental, d'un verd menta delirant d'energia, evidenciant que en temps passats l'espai era quelcom molt més relatiu, que les quatre parets de trenta metres no existien.

Per mi, el més impresionat va ser la visita, a través d'una senda inventada, al salt de Ferrassó. En veure'ns arribar, les fades i els follets devien córrer a amagar-se, perquè crec evident que allà n'hi ha d'haver. La cascada baixava abundantíssima, alimentada pels més de 100 litres caiguts al Port els dies anteriors, i les particules et copejaven la cara, com evitant que de massa contemplar la bellesa del salt, de repent, aquest desapareguera, gelós dels inesperats visitants.

De passada, i aprofitant el Sant Jordi, ja tinc un bon manual de mitologia càtara, tot preparant el Camí dels Bons Homes, que pensem fer a l'estiu. Sabeu que l'últim perfecte càtar, Guillaume Bélibaste, va viure els seus últims anys a Sant Mateu, al maestrat valencià?

Una de futbol

Abans de començar amb este bloc, quan tenia més temps, també n'escribia un de futbol. Ara, amb la derrota del Barça a la Copa, m'ha semblat oportú escriure. Ehh, més bé no m'he pogut resistir. M'ha sortit això.

Passat el pitjor de la ràbia, toca intentar analitzar fredament la final de Copa del Rei i intentar esbrinar què fer per afrontar les semifinals de la Champions League. Sembla evident que, si estem davant d’una partida d’escacs, Mourinho ha agafat avantatge amb una mena de sortida de Defensa Índia de Rei, moviment basat en uns primers moviments que permeten un mur defensiu sòlid de peons i un bon contraatac, obrint moltes possibilitats de sortida a peces com la reina i els alfils.

Els peons Pepe, Khedira i fins i tot Xabi Alonso, situats com un mur sòlid semblant a una defensa d’handbol molt a prop de la seua defensa, han sorprès a un Barça que s’ha quedat sense massa arguments. Fins i tot en la segona part, quan va millorar el joc culer, els jugadors decisius, Xavi, Iniesta i Messi, agafaven la pilota massa lluny de la porteria (llegir sencer).

L'anell del capitalisme

Escoltat al documental Pig Business: "el capitalisme actua com si ens tinguera agafats d'un anell al nas. Ocupats com estem a seguir-lo per evitar estirons, ens hem oblidat que l'anell el vam posar nosaltres, i que el podem treure.

No tinc gaire temps per escriure, potser m'hauria de desfer de l'anell

Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

Perills a les xarxes socials

Unes 4.000 persones han compartit en Facebook, i més de 300 en Twitter, una notícia segons la qual entrava en vigor un nou ‘diccionari’ de paraules massa catalanes per ser utilitzades a la Televisió Valenciana. Hi havia un petit però: la notícia és de 1990. Tres breus reflexions sobre el cas.

1) El perill de les xarxes. Tot va massa ràpid i compartim informació i palla a parts iguals. Cal més esforç per separar-los.

2) El segon perill de les xarxes. Veient el meu mur abans d’adonar-me que la notícia era antiga, pensava que la rebel·lió estava a punt d’esclatar a València, i pensava de mirar els Euromed per no perdre-m’ho. Entrem en una bombolla d’afins perillosa.

3) La història de sempre dels socialistes valencians. Incapaços de ser valents amb la cultura i el país. Així els va i els anirà, sobretot si la solució al desastre que s’espera al maig és Leire Pajín.

Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.

Terranyes, un altre port

Terranyes ofereix una altra de les nombroses cares del Port. Situat a l'oest de la part més frondosa del massís, ja mirant a l'Aragó, els Ports d'Arnes són més secs que els d'Horta, però no per això més lletjos. La pujada de la Franqueta al pla de Terranyes passant pels pins Pimpoll i Ramut és impagable i plena de sorpreses.


Restes de masos i corrals que ni tan sols surten als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (veure mapa de la zona), senderes que miren amunt amb ànsia, paisatge de pins i carrasques i un pla magnífic per coronar, amb el refugi com a part central. Als hiverns secs la gespa, maltractada per les baixes temperatures, presenta un verd entre terrós i abeixat.

A nosaltres el sol ens acompanya un ratet, però de seguida comprovem que el sol és dur, i que de gespa n'hi ha poca. No obstant això, ens aturem i contemplem les agulles de Caro, ben visibles des d'un refugi que va estar habitat fins no fan tant. Manuel Gil, el seu últim propietari, encara recordava al 2001 com son pare i el seu germà van construir el mas pujant pedra des del Mas de Miralles, a una hora de camí. "El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes", rememorava.

El cert és que des del refugi del Mas del Torrero les vistes del massís són espectaculars. Les Roques de Benet des d'una perspectiva a la que no estic gens acostumat, se'm fan estranyes per moment, igual que la resta d'uns Ports que cada vegada que vaig arribe a la conclusió que n'aprenc però que en sé menys. Seguirem anant, aprenent, compartint.

Catedral del vi

Cesar Martinell, elegantment vestit de negre, barret, bastó i somriure de vell satisfet, saluda al visitant, que sorprés s’apropa al racó del celler d’on surt la veu. Òbviament és un actor, ja que l’ideòleg de la Catedral del Vi del Pinell de Brai va morir l’any 1973 després d’una vida dedicada al modernisme.

Els dos audiovisuals que s’han incorporat a la visita d’este temple del vi vingut a menys mostren molt bé per on ha d’anar el futur de la vinya: amb la batalla dels preus justs perduda a curt plaç, queda l’opció de fondre innovació amb tradició, passat i present per mirar al futur. Al Pinell potser ha arribat tard; cada any es produeixen menys quilograms de vinya, i un restaurador anglès compra tota la producció per endur-se-la als seus salons.

En un món on ja res és el que sembla i on la irracionalitat guanya premis a diari, el celler del Pinell és reflex de la situació: una meravella històrica desaprofitada, un passat oblidat, un present de molles on el pa sencer ni es somnia, i un futur incert, però tirant a obscur. Què passarà? Quan em faig esta pregunta apareixen, com l’àngel i dimoni dels dibuixos animats, dues imatges: Jeromo Aguado i la seva lluita pagesa d’una banda, i de l’altra l’empobriment, la mort lenta, l’abisme.

Com diu Martinell abans d'acomiadar-se: 'Ah, no us oblideu de comprar vi i oli de la Terra Alta'.

Èxit

Vivim una època en la que els esdeveniments se succeeixen, sense que els poguem analitzar. Resulta difícil aturar-se i mirar d'anar més enllà de les imatges del telenotícies, analitzar que hi ha darrere, més enllà de l'aparença.

L'èxit és un element que apareix amb constància quan es furga i es busca la realitat. És un substantiu golós, que atrapa i té una aparença duradora. Quan el tenim ens creiem indestructibles. No tenen res a veure una cosa amb l'altra, però Camps i una part important de l'afició del Barça tenen una malaltia similar.

Han pensat que un tret cojuntural dels àmbits en què destaquen pot eternitzar-se, i en un intent de mantenir-se veuen com una amenaça fins i tot allò més insignificant. Ni al País Valencià TV3 és un element transformador de la societat ni patir per treure tres resultats és dolent. En política hi ha oposició, en futbol rival. I tot s'ha de respectar.

Però ja se sap, com va dir el magnat de la publicitat Maurice Saatchi, "no és suficient amb tenir èxit, la resta ha de fracassar".

Llenya

Malgrat que no està sent un hivern molt gelat, i inclús en ple febrer un anticicló fa que els polítics pregunten als seus assessors què és això de la contaminació, és època de llenya. Deixe un parell de consells en forma de refrany:

-Llenya d'oliver, llenya de cavaller
-Si vols mal a la muller, porta-li llenya de figuera i de noguer, i si li vols bé, d'alzina o oliver.

I recordeu que:

-A l'hivern al foc, a Pasqua al joc
-Bon pa, bon vi, bona taula i bona brassa, és senyal de bona casa

Palera, de moro, xumba

El seu origen és americà, però l'altre dia em sorprenien els meus companys d'excursió dient-li 'figa de moro'. Havia sentit, a molts llocs de les Terres de l'Ebre, la denominació 'figa xumba', provinent del castellà 'higo chumbo', i a les comarques de La Plana castellonina sempre se li ha dit 'figa palera'. Mai havia escoltat la primera denominació, i em va agradar pel fet que no li vaig trobar explicació. Tres maneres de definir una mateixa fruita, una llengua rica.

Les set vides de Cardó

Un, sempre ho he pensat, desitjaria tenir set vides per malgastar-ne una com a frare d’un antic convent. El de Cardó, per exemple. És inevitable envejar els religiosos quan s’està davant de l’ermita de la Columna i s’imagina fent vida monacal, passejant pels boscs de la ‘finca’, llegint i traduint clàssics del llatí al català. Fa temps que els moments de més glòria tant del convent com del posterior balneari van passar, i ja no queden ni frares ni burgesos tortosins afins al Franquisme que passaven l’estiu en estos paratges. Ara, els més coneixedors del lloc ho saben, la natura s’engoleix els camins abans transitats, i pot ser que quan camines per una senda siga la darrera vegada que la trepitges. Les 14 ermites, les incomptables fonts, les faldes de muntanya tenyides de groc per les argilagues florides, els records, el martell, els revolcadors, el foc, aquella excursió ventosa fins a la Creu de Santos. Elements de la memòria d’un paisatge construït entre molts que ara –gràcies Pascual- és privat. I com que ho és, ningú pot obligar als senyors propietaris a tenir en condicions les seues terres. Si ni tan sols sabrà que les té, deia un company a mitja excursió. Un altre, ja acabada la mateixa i mentre bevia aigua del Port, comentava que la vida fa moltes voltes. Que Cardó, entre Rasquera i Benifallet, havia sigut convent desamortitzat, balneari de luxe, embotelladora oblidada. Ara tendeix a l’oblit, però ningú ho pot assegurar. I esta és la flama de l’esperança, l’aliment dels somnis.

(falten fotos!)

La vila on pengen les eines a les façanes

A Prades s’escolta el silenci dissabte al matí. És surtir de la plaça on algun valent pren una cervesa i ningú passeja pels carrers. No és per a menys. Quatre graus negatius glacen els carrers, les orelles, les idees. La Vila Vermella, que deu el seu nom al fet d’estar envoltada d’unes muntanyes de roca calcària amb les que s’han construït bona part de les cases, rep al visitant amb peresa, com si no volgués moure’s massa en un dia gèlid però seré. La millor prova són els gossos, que busquen el sol de les cantonades, l’únic lloc on calenta. Font glaçada, carrers ombrívols i gespa rosada, en el curt passeig descobrim la mania que tenen de penjar les eines del camp a les façanes. I decidim quedar-nos amb això.

Cada cosa al seu temps

Li agrada fer les coses al seu temps. Veure melons als supermercats ben entrada la tardor el posa mal, i té prohibida la xocolata a la tassa quan als Ports no gela. Sap com ningú que les manies no les curen els metges, i que quan la natura s’equivoca, malament. Als seus 76 anys ningú li ha d’explicar res, de com funcionen les coses. Per això frisa per sortir de casa i que el fred li colpege la cara i li gele la punta del nas camí del bar, tot recordant-li que l’anticicló ha marxat i que torna a ser hivern. Benvinguda onada de fred, posa les coses en ordre.

Una reflexió i una cita

Hi ha molta gent que considera que subratllar els llibres és quasi un delicte. Jo crec que hi ha moltes maneres de donar vida als llibres, fer-los teus, i de fer-ho respectant-los. Amb llapis, marcant les pàgines amb un xicotet plec, tenint un foli a mà on apuntar el més reeixit.

Estic llegint Vida y destino, de Vasili Grossman, alta literatura com poques vegades he llegit. He subratllat molt, he fet plecs a moltes pàgines, amb temps estic a punt d'acabar-lo, i m'he quedat amb una cita que segurament no és la millor però que va molt amb el bloc, i qui sap -esperem que no- si amb el món que ve. Diu així:

-¿Eres del campo? -preguntó el viejo.
-No, moscovita -respondió Semiónov-. Como mi padre.
-Eso es -dijo el viejo en tono jactancioso-. Si hubieras estado aquí durante la colectivización habrías estirado la pata. ¿Sabes por qué estoy vivo? Porque conozco la naturaleza. ¿Piensas que hablo de bellotas, hojas de tilo y ortigas? No, eso se acabó enseguida. Conozco cincuenta y seis plantas comestibles. Así es como sobreviví. La primavera acababa de comenzar, no había ni una hoja en los árboles y yo ya estaba desenterrando raíces.

La moreria d'Onda

Dissabte per la vesprada. Després de pair el penúltim dinarot nadalenc, ens decidim a no tirar les hores al sofà. És tard, on anem? Has estat mai al barri de la moreria d'Onda? No. Hem duu molts records de joventut, anem.

I allà que ens plantem per descobrir una vertadera joia. Situada a la zona est, ens transporta a l'època de la Reconquesta. El Cid, en 1090, la va alliberar -veure la ruta de l'anell del Maestrat del Cid-, però el 1102 va tornar a passar a mans dels musulmans. No va ser fins a les expedicions encapçalades per Jaume I que, en 1242, va ser reconquerida definitivament. Amb l'entrega de la Carta Pobla, el nou rei fa fora de les muralles els musulmans, que si volen quedar-se ho hauran de fer extramurs.

Este és l'origen de la moreria, que en el seu moment més esplendorós va agrupar més d'una cinquantena de cases, això és, unes 200 persones. Els musulmans habitaren el barri fins el 1609, quan van ser expulsats de tot el regne.

En l'actualitat encara es mantenen els carrers costeruts i estrets, amb nombrosos atzucacs, i les cases guarden una atractiva harmonia, amb una franja grisa el primer metre i la resta de blanc. Es nota que les revenges després de l'expulsió dels moriscos van abundar, ja que hi ha un bon nombre de capelles als carrers en honor a diferents sants.

Des del barri de la moreria hi ha un bonic accés al castell d'Onda.

Tirorí, tirorí

Tirorí, tirorí
sinyo rei ja estic ací
palla i garrofes, tot pal seu rossí
casques i avellanes, tot per a mi

PD: cançó que es canta a diverses poblacions valencianes, sobretot Vila-real, per rebre als Reis i desitjar que ens deixen com més regals millor)

El Parrisal

Inaugurem la secció d'excursions, que ens servirà per anar descobrint xicotets racons i paisatges de les Fronteres Difuses, ja siguen castellonencs, catalans o aragonesos. Comencem amb la sortida que el passat dia 2 de gener vam fer pel Parrisal de Beseit, un recorregut fàcil pel tram més alt del riu Matarranya, que transcorre sempre seguint el curs d'aigua, entre goles profundes, roques calcàries de formes inhòspites i banyeres formades per anys d'erosió.

A les crestes de la roca hi nien multitud de voltors (a la imatge), i és un bon lloc per, amb uns bons vinocles gaudir del seu vol i de la seua presència. A més, ens sorprèn la presència puntual de mallerengues carboneres, un moixó preciós que destaca per la seua panxa groguenca.

L'aigua és vida, i en un dels gorgs trobem, posat al fons, un anell ample, adornat per una sanefa que no distingim. És sens dubte un oblit de les deïtats, una evidència massa clara de la presència de les dones d'aigua, que han estat sorpreses en un matí fred en el que no esperaven a ningú i han marxat a corre cuita. Segurament s'hauran amagat a la Cova de la Dona, coneguda a la zona.

Mesclant boscos més humits com més ens endinsem al port i zones rocoses, arribem a Los Estrets, una escletxa d'apenes un metre entre dues roques altíssimes de més de seixanta metres d'altura. Procurant no fer soroll per si sorprenem a les dones que habiten, solitàries, la zona, tornem cap al cotxe. No hi ha sort, diuen que només t'assalten per conquerir-te si vas sol, i no és el cas. Un altre dia serà.