Les set vides de Cardó

Un, sempre ho he pensat, desitjaria tenir set vides per malgastar-ne una com a frare d’un antic convent. El de Cardó, per exemple. És inevitable envejar els religiosos quan s’està davant de l’ermita de la Columna i s’imagina fent vida monacal, passejant pels boscs de la ‘finca’, llegint i traduint clàssics del llatí al català. Fa temps que els moments de més glòria tant del convent com del posterior balneari van passar, i ja no queden ni frares ni burgesos tortosins afins al Franquisme que passaven l’estiu en estos paratges. Ara, els més coneixedors del lloc ho saben, la natura s’engoleix els camins abans transitats, i pot ser que quan camines per una senda siga la darrera vegada que la trepitges. Les 14 ermites, les incomptables fonts, les faldes de muntanya tenyides de groc per les argilagues florides, els records, el martell, els revolcadors, el foc, aquella excursió ventosa fins a la Creu de Santos. Elements de la memòria d’un paisatge construït entre molts que ara –gràcies Pascual- és privat. I com que ho és, ningú pot obligar als senyors propietaris a tenir en condicions les seues terres. Si ni tan sols sabrà que les té, deia un company a mitja excursió. Un altre, ja acabada la mateixa i mentre bevia aigua del Port, comentava que la vida fa moltes voltes. Que Cardó, entre Rasquera i Benifallet, havia sigut convent desamortitzat, balneari de luxe, embotelladora oblidada. Ara tendeix a l’oblit, però ningú ho pot assegurar. I esta és la flama de l’esperança, l’aliment dels somnis.

(falten fotos!)

La vila on pengen les eines a les façanes

A Prades s’escolta el silenci dissabte al matí. És surtir de la plaça on algun valent pren una cervesa i ningú passeja pels carrers. No és per a menys. Quatre graus negatius glacen els carrers, les orelles, les idees. La Vila Vermella, que deu el seu nom al fet d’estar envoltada d’unes muntanyes de roca calcària amb les que s’han construït bona part de les cases, rep al visitant amb peresa, com si no volgués moure’s massa en un dia gèlid però seré. La millor prova són els gossos, que busquen el sol de les cantonades, l’únic lloc on calenta. Font glaçada, carrers ombrívols i gespa rosada, en el curt passeig descobrim la mania que tenen de penjar les eines del camp a les façanes. I decidim quedar-nos amb això.

Cada cosa al seu temps

Li agrada fer les coses al seu temps. Veure melons als supermercats ben entrada la tardor el posa mal, i té prohibida la xocolata a la tassa quan als Ports no gela. Sap com ningú que les manies no les curen els metges, i que quan la natura s’equivoca, malament. Als seus 76 anys ningú li ha d’explicar res, de com funcionen les coses. Per això frisa per sortir de casa i que el fred li colpege la cara i li gele la punta del nas camí del bar, tot recordant-li que l’anticicló ha marxat i que torna a ser hivern. Benvinguda onada de fred, posa les coses en ordre.

Una reflexió i una cita

Hi ha molta gent que considera que subratllar els llibres és quasi un delicte. Jo crec que hi ha moltes maneres de donar vida als llibres, fer-los teus, i de fer-ho respectant-los. Amb llapis, marcant les pàgines amb un xicotet plec, tenint un foli a mà on apuntar el més reeixit.

Estic llegint Vida y destino, de Vasili Grossman, alta literatura com poques vegades he llegit. He subratllat molt, he fet plecs a moltes pàgines, amb temps estic a punt d'acabar-lo, i m'he quedat amb una cita que segurament no és la millor però que va molt amb el bloc, i qui sap -esperem que no- si amb el món que ve. Diu així:

-¿Eres del campo? -preguntó el viejo.
-No, moscovita -respondió Semiónov-. Como mi padre.
-Eso es -dijo el viejo en tono jactancioso-. Si hubieras estado aquí durante la colectivización habrías estirado la pata. ¿Sabes por qué estoy vivo? Porque conozco la naturaleza. ¿Piensas que hablo de bellotas, hojas de tilo y ortigas? No, eso se acabó enseguida. Conozco cincuenta y seis plantas comestibles. Así es como sobreviví. La primavera acababa de comenzar, no había ni una hoja en los árboles y yo ya estaba desenterrando raíces.

La moreria d'Onda

Dissabte per la vesprada. Després de pair el penúltim dinarot nadalenc, ens decidim a no tirar les hores al sofà. És tard, on anem? Has estat mai al barri de la moreria d'Onda? No. Hem duu molts records de joventut, anem.

I allà que ens plantem per descobrir una vertadera joia. Situada a la zona est, ens transporta a l'època de la Reconquesta. El Cid, en 1090, la va alliberar -veure la ruta de l'anell del Maestrat del Cid-, però el 1102 va tornar a passar a mans dels musulmans. No va ser fins a les expedicions encapçalades per Jaume I que, en 1242, va ser reconquerida definitivament. Amb l'entrega de la Carta Pobla, el nou rei fa fora de les muralles els musulmans, que si volen quedar-se ho hauran de fer extramurs.

Este és l'origen de la moreria, que en el seu moment més esplendorós va agrupar més d'una cinquantena de cases, això és, unes 200 persones. Els musulmans habitaren el barri fins el 1609, quan van ser expulsats de tot el regne.

En l'actualitat encara es mantenen els carrers costeruts i estrets, amb nombrosos atzucacs, i les cases guarden una atractiva harmonia, amb una franja grisa el primer metre i la resta de blanc. Es nota que les revenges després de l'expulsió dels moriscos van abundar, ja que hi ha un bon nombre de capelles als carrers en honor a diferents sants.

Des del barri de la moreria hi ha un bonic accés al castell d'Onda.

Tirorí, tirorí

Tirorí, tirorí
sinyo rei ja estic ací
palla i garrofes, tot pal seu rossí
casques i avellanes, tot per a mi

PD: cançó que es canta a diverses poblacions valencianes, sobretot Vila-real, per rebre als Reis i desitjar que ens deixen com més regals millor)

El Parrisal

Inaugurem la secció d'excursions, que ens servirà per anar descobrint xicotets racons i paisatges de les Fronteres Difuses, ja siguen castellonencs, catalans o aragonesos. Comencem amb la sortida que el passat dia 2 de gener vam fer pel Parrisal de Beseit, un recorregut fàcil pel tram més alt del riu Matarranya, que transcorre sempre seguint el curs d'aigua, entre goles profundes, roques calcàries de formes inhòspites i banyeres formades per anys d'erosió.

A les crestes de la roca hi nien multitud de voltors (a la imatge), i és un bon lloc per, amb uns bons vinocles gaudir del seu vol i de la seua presència. A més, ens sorprèn la presència puntual de mallerengues carboneres, un moixó preciós que destaca per la seua panxa groguenca.

L'aigua és vida, i en un dels gorgs trobem, posat al fons, un anell ample, adornat per una sanefa que no distingim. És sens dubte un oblit de les deïtats, una evidència massa clara de la presència de les dones d'aigua, que han estat sorpreses en un matí fred en el que no esperaven a ningú i han marxat a corre cuita. Segurament s'hauran amagat a la Cova de la Dona, coneguda a la zona.

Mesclant boscos més humits com més ens endinsem al port i zones rocoses, arribem a Los Estrets, una escletxa d'apenes un metre entre dues roques altíssimes de més de seixanta metres d'altura. Procurant no fer soroll per si sorprenem a les dones que habiten, solitàries, la zona, tornem cap al cotxe. No hi ha sort, diuen que només t'assalten per conquerir-te si vas sol, i no és el cas. Un altre dia serà.