La boira gebradora que pujava del riu ho cobria pràcticament tot. Només veient en perspectiva la plaça se sabia que estava plena. Aquell diumenge fred de desembre, amb els Nadals a tocar, s'enterrava un home dels de tota la vida. La Laia, filla del Ramon, acceptava abstreta els condols, més pendent d'intentar veure assatjada en alguns veïns recança que d'altra cosa. Amb prou feines s'aguantava dreta, i només li faltava suportar la hipocresia d'alguns. Amb la mà que s'aguantava la panxa congelada, despatxava tant ràpid com podia tot aquell a qui no considerava molt proper amla família.
Per fi va arribar el moment d'entrar a l'esglèsia. La Laia, que com tota la seua família mai havia sigut gaire de missa, esperava el sermó per descansar. Es trobava marejada i tremolosa. Ni tan sols tenia forces ja per pensar que els que havia planejat com els millors Nadals en molt temps els hauria de passar de dol. Va notar la presència del Joan, el marit, que li tocava el muscle. I la va haver d'ajudar a no caure al sol fred del temple, perquè el cos de la jove va dir prou. No s'havia desmaiat, com van pensar molts, que ja tenien la paraula 'fluixa' a la punta de la llengua, no. Havia trencat aigües. Malgrat que el pare s'havia reservat el privilegi, li van dir Ramon, en honor a l'avi, l'home que havia sobreviscut a la Batalla de l'Ebre però que, com si formara part del seu incorruptible ideari, mai havia deixat de fumar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario