Dubtes de tardor

Qui me les comprarà? A quin preu? Potser podria esperar-me uns dies, a vore si el mercat es mou i les paguen més. Però només tinc ganes de treure'm este maldecap de damunt. A trenta pessetes el kilo, quina misèria. He d'aguantar un poc. I si plou? I si fa fred? I este fill de puta, me les pagarà? M'han dit que et dona la paraula i, després, les cull quan les cull. Merda d'agricultura... Si tinc bon tamany, i són dolcíssimes; què més volen? L'any passat sí que les volíen, sí. A quant me les van pagar? 52 pessetes, crec. 52 pessetes, mecaguen Déu, qui poguera. Signava ací mateix. Però este any n'hi ha massa. A 30 pessetes amb prou feines cobriré els costs. Si no m'agradara tant, enviava la terra a prendre pel cul.

Són els pensaments de tardor dels llauradors, pendents de col·locar les seues taronges en un mercat completament irracional, on al productor li paguen deu vegades menys que el que després paga el consumidor final. Com diu mon pare, que proven a menjar taulells, a vore si els senten bé. Però també és ell qui diu que, d'ací cent anys, tots calbs.

Jeromo Aguado i la Vía Campesina

Nova classe magistral al CCCB després de la d'Ignacio Ramonet. En esta ocasió, i convidat per la Fundació Antoni Comín en el marc del cicle de conferències 'Capitalisme i canvi climàtic', va vindre Jeromo Aguado. Per este ordre, pastor, activista per la soberania alimentària i membre del moviment Internacional Vía Campesina.

En un to distès que ell defineix com molt camperol, reclama la tornada a la terra en el sentit físic, però també espiritual. Durant la conferència, este home brillant que admet ser un fracassat escolar deixa anar una sèrie de frases que caçades al vol fan riure però analitzades en profunditat poden tenir l'efecte contrari. Poden fer reflexionar o inclús fer plorar. Un exemple: "Hem de pensar un sistema per destamtellar ciutats com Barcelona".

El seu és un verb fluid, propi d'una persona que, malgrat ser a molta honra un home rural, està molt acostumat a les alocucions. Però el seu no és, almenys no del tot, un discurs tancat. Es mostra tant disposat a acceptar esmenes que fa una miqueta d'enveja: "El coneixement, si no és col·lectiu, no és".

Parla no només de la incoherència sinó també de la perversitat del neoliberalisme aplicat a l'agricultura. De com el Banc Mundial dels Aliments i la UE a través de la famosa PAC són capaços d'arruïnar camperols a Nicaragua. Com? Fàcil. Produir un quilo de cereal a la seua terra, Palència, costa 35 cèntims, però al pagès només li'l compren a 15, quantitat suficient per vendre'l més barat a Nicaragua i que els camperols centreamericans deixen de produir-lo. El cercle es tanca amb les capritxoses i mal repartides subvencions als productors castellans, que s'empobreixen poc a poc en un sistema que no és lliure i no els deixa prosperar.

El millor d'este gran home és que proposa solucions. Proposa articular mecanismes d'àmbit local, fugir del sistema. Si este no ens vol, per què l'hem de voler nosaltres, ve a dir. Confia en les persones, i propugna una resistència no violenta, de desobediència civil. Ha creat, juntament amb d'altres productors de la palentiva província de Tierra de Campos, una Universitat Rural Paulo Freire, que estudia i divulga problemes i alternatives per a l'home rural. Creu que el futur passa per un terme encunyat per ells i de difícil traducció al català: la recampelorització.