Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.

Terranyes, un altre port

Terranyes ofereix una altra de les nombroses cares del Port. Situat a l'oest de la part més frondosa del massís, ja mirant a l'Aragó, els Ports d'Arnes són més secs que els d'Horta, però no per això més lletjos. La pujada de la Franqueta al pla de Terranyes passant pels pins Pimpoll i Ramut és impagable i plena de sorpreses.


Restes de masos i corrals que ni tan sols surten als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (veure mapa de la zona), senderes que miren amunt amb ànsia, paisatge de pins i carrasques i un pla magnífic per coronar, amb el refugi com a part central. Als hiverns secs la gespa, maltractada per les baixes temperatures, presenta un verd entre terrós i abeixat.

A nosaltres el sol ens acompanya un ratet, però de seguida comprovem que el sol és dur, i que de gespa n'hi ha poca. No obstant això, ens aturem i contemplem les agulles de Caro, ben visibles des d'un refugi que va estar habitat fins no fan tant. Manuel Gil, el seu últim propietari, encara recordava al 2001 com son pare i el seu germà van construir el mas pujant pedra des del Mas de Miralles, a una hora de camí. "El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes", rememorava.

El cert és que des del refugi del Mas del Torrero les vistes del massís són espectaculars. Les Roques de Benet des d'una perspectiva a la que no estic gens acostumat, se'm fan estranyes per moment, igual que la resta d'uns Ports que cada vegada que vaig arribe a la conclusió que n'aprenc però que en sé menys. Seguirem anant, aprenent, compartint.

Catedral del vi

Cesar Martinell, elegantment vestit de negre, barret, bastó i somriure de vell satisfet, saluda al visitant, que sorprés s’apropa al racó del celler d’on surt la veu. Òbviament és un actor, ja que l’ideòleg de la Catedral del Vi del Pinell de Brai va morir l’any 1973 després d’una vida dedicada al modernisme.

Els dos audiovisuals que s’han incorporat a la visita d’este temple del vi vingut a menys mostren molt bé per on ha d’anar el futur de la vinya: amb la batalla dels preus justs perduda a curt plaç, queda l’opció de fondre innovació amb tradició, passat i present per mirar al futur. Al Pinell potser ha arribat tard; cada any es produeixen menys quilograms de vinya, i un restaurador anglès compra tota la producció per endur-se-la als seus salons.

En un món on ja res és el que sembla i on la irracionalitat guanya premis a diari, el celler del Pinell és reflex de la situació: una meravella històrica desaprofitada, un passat oblidat, un present de molles on el pa sencer ni es somnia, i un futur incert, però tirant a obscur. Què passarà? Quan em faig esta pregunta apareixen, com l’àngel i dimoni dels dibuixos animats, dues imatges: Jeromo Aguado i la seva lluita pagesa d’una banda, i de l’altra l’empobriment, la mort lenta, l’abisme.

Com diu Martinell abans d'acomiadar-se: 'Ah, no us oblideu de comprar vi i oli de la Terra Alta'.

Èxit

Vivim una època en la que els esdeveniments se succeeixen, sense que els poguem analitzar. Resulta difícil aturar-se i mirar d'anar més enllà de les imatges del telenotícies, analitzar que hi ha darrere, més enllà de l'aparença.

L'èxit és un element que apareix amb constància quan es furga i es busca la realitat. És un substantiu golós, que atrapa i té una aparença duradora. Quan el tenim ens creiem indestructibles. No tenen res a veure una cosa amb l'altra, però Camps i una part important de l'afició del Barça tenen una malaltia similar.

Han pensat que un tret cojuntural dels àmbits en què destaquen pot eternitzar-se, i en un intent de mantenir-se veuen com una amenaça fins i tot allò més insignificant. Ni al País Valencià TV3 és un element transformador de la societat ni patir per treure tres resultats és dolent. En política hi ha oposició, en futbol rival. I tot s'ha de respectar.

Però ja se sap, com va dir el magnat de la publicitat Maurice Saatchi, "no és suficient amb tenir èxit, la resta ha de fracassar".

Llenya

Malgrat que no està sent un hivern molt gelat, i inclús en ple febrer un anticicló fa que els polítics pregunten als seus assessors què és això de la contaminació, és època de llenya. Deixe un parell de consells en forma de refrany:

-Llenya d'oliver, llenya de cavaller
-Si vols mal a la muller, porta-li llenya de figuera i de noguer, i si li vols bé, d'alzina o oliver.

I recordeu que:

-A l'hivern al foc, a Pasqua al joc
-Bon pa, bon vi, bona taula i bona brassa, és senyal de bona casa

Palera, de moro, xumba

El seu origen és americà, però l'altre dia em sorprenien els meus companys d'excursió dient-li 'figa de moro'. Havia sentit, a molts llocs de les Terres de l'Ebre, la denominació 'figa xumba', provinent del castellà 'higo chumbo', i a les comarques de La Plana castellonina sempre se li ha dit 'figa palera'. Mai havia escoltat la primera denominació, i em va agradar pel fet que no li vaig trobar explicació. Tres maneres de definir una mateixa fruita, una llengua rica.