jueves, 30 de diciembre de 2010
Balanços
PD: Els balanços de Cap d'Any són, possiblement, els menys necessaris.
martes, 28 de diciembre de 2010
Nit de Reis
Era el seu primer Nadal fora de casa. Feia molts anys que vivia a Barcelona, però sempre s’ho havia manegat per guardar-se uns dies, pactar les vacances, mentir sobre una falsa malaltia de son pare. Però ara eren les sis de la vesprada de la Nit de Reis i eixia de treballar. Sol, música de Calamaro a l’mp4, amb la bufanda fent caure cada dos per tres els auriculars.
Se sentia buit. Mai havia sentit la necessitat del Nadal, i si ho feia no era, ni de bon tros, per cap sentiment religiós, simplement que eren moments per estar amb la família. Convoiar als més menuts, esperar la visita dels Reis a ca la iaia, mirar d’il·lusionar-se com quan era xicotet. Ara entenia que la solitud és un abisme quan s’és l’únic que se sent sol. No havia volgut ni mirar el recorregut de la cavalcada. Millor anar a casa.
Triar entre metro i bicing sempre li resultava difícil. Aquella nit no. El suburbà expressava a la perfecció el que bullia al seu interior. Sentir-se sol malgrat estar envoltat. Feia temps que estava convençut que les ciutats són una suma de gent inconnexa que fomentaven la sensació d’aïllament, però mai com en aquells instants ho havia vist tant clar.
Pròxima parada, Girona. Tractava d’esborrar els pensaments, que sens dubte idealitzaven el que estava passant a casa seua, entonant les lletres de les cançons que no sabia. Però quan aleatòriament, l’aparell va decidir reproduir Media Verónica va comprendre que, per molt que lluitem, de les entranyes del món puja una força impossible d’aturar que ens obliga a fer-nos grans, i a perdre innocència i privilegis. Per un moment va pensar en Peter Pan. Pròxima parada, Joanic.
jueves, 23 de diciembre de 2010
La mestra
Ja a casa per passar el Nadal, he consultat la petita biblioteca de ma mare -que també és meua- sabent que allà el trobaria. És 'La mestra', de Víctor Gómez, una crònica dels intents de construir una escola valenciana durant la Transició. Malauradament, la realitat és la que és, i valents com la Marifé, són avui velles anècdotes del que va poder ser i no va ser.
A Catalunya, en canvi, les coses van ser diferents, segurament en este àmbit un poc millor. Poca gent dubta que el català haja de ser la llengua de l'escola. Ara, però, els reductes que no pensen així tenen la justícia de la seua mà, i si la política no es posa ferma -que pel que sembla no ho farà- ho acabarà pagant la comunitat educativa, que és qui haurà de barallar-se, com va fer Marifé durant la Transició a Barx, amb els capricis reaccionaris.
Una breu cita del llibre per acabar i convidar-vos a gaudir d'esta lectura trista durant estos dies festius: "Sense la simpàtica complicitat dels alumnes encara les hauríem passades més agres. Sense ells la consciència de derrota hauria estat total. No trauria cap a res fer-se el valent ara negant que havíem patit més que una serp en un forat, i tots els mestres necessitàvem un estiu parat amb blaus de piscina i mandrosos llavis de cirera, per refer-se i oblidar".
lunes, 20 de diciembre de 2010
Tampoc la volem dels Alps
Discutible per molts motius. Dur esta aigua no seria ni barat ni qüestió de dos dies -tampoc de quatre anys-. Però més enllà d'estes qüestions, cal preguntar-se -i no sense tristesa- quan els nostres polítics deixaran de pensar en solucions que no són tal per seguir amb un model de creixement esgotat, que de cara al futur només garantirà una esquerda social cada vegada més àmplia. Que ningú s'enganye, l'aigua del Roine serviria per abastir l'àrea de Barcelona, eminentment industrial. Ni per beure, ni per regar uns cultius que, si es respecte la idiosincràsia de cada zona, tenen l'aigua garantida.
Ara bé, com diu Francesc Mercadé, portaveu de la Plataforma en defensa de l'Ebre, el que no podem pretendre és que des dels Governs es continue promovent, tot sabent que ací no hi ha recursos per fer-ho, un model de creixement basat en el consum de recursos accelerat. Necessitem decreixement, viure dins les nostres possibilitats i límits. S'han de buscar solucions locals, perquè les globals no estan en les nostres mans. I això el senyor Mas ho sap. Però clar, el circ de la política no s'està per problemes reals.
Els ecosistemes del Roine estan tant en perill com els de l'Ebre. Poc a poc, els glaciars dels Alps es van derretint a causa del canvi climàtic, i l'aigua que crea este presumpte 'excedent' del que parla Mas anirà minvant. El raonament és clar: si es diu 'no' al transvasament de l'Ebre s'ha de dir 'no' al del Roine.
jueves, 16 de diciembre de 2010
Vida entre el fred
Per fi va arribar el moment d'entrar a l'esglèsia. La Laia, que com tota la seua família mai havia sigut gaire de missa, esperava el sermó per descansar. Es trobava marejada i tremolosa. Ni tan sols tenia forces ja per pensar que els que havia planejat com els millors Nadals en molt temps els hauria de passar de dol. Va notar la presència del Joan, el marit, que li tocava el muscle. I la va haver d'ajudar a no caure al sol fred del temple, perquè el cos de la jove va dir prou. No s'havia desmaiat, com van pensar molts, que ja tenien la paraula 'fluixa' a la punta de la llengua, no. Havia trencat aigües. Malgrat que el pare s'havia reservat el privilegi, li van dir Ramon, en honor a l'avi, l'home que havia sobreviscut a la Batalla de l'Ebre però que, com si formara part del seu incorruptible ideari, mai havia deixat de fumar.
martes, 14 de diciembre de 2010
El principi, les actuacions i el món real
Reconèixer els errors és un pas. El discurs de l'esquerra institucional, la que pot governar estats i nacions, ha estat segrestat. I ha hagut de ser l'esquerra anticapitalista, minoritària, la que ha agafat els plantejaments oblidats per la progressia.
És vox populi que la dreta s'imposa a Europa, i també als EUA. Ací l'esquerra no té discurs davant el racisme conservador, a l'altra banda de l'Atlàntic no sap com explicar que la majoria tenen dret a cobertura sanitària.
En molts moments he arribat a pensar que tenia raó -i segurament la tenia- George Lakoff quan atribuïa simplement a una utilització errònia del discurs a la debilitat argumentativa de l'esquerra. Deia que "les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d'emocions que les envolta", i que la dreta -als EUA- havia guanyat durant anys esta batalla.
Crec que en l'actualitat s'ha d'anar més enllà. S'ha de guanyar la batalla de Lakoff, però per això els partits progressistes han d'obrir-se a escoltar el que pensen aquells als que ha abandonat: ecologistes, sindicats, associacions de barri, defensors dels drets humans i immigrants.
Discursos com el decreixement, la redistribució real de la riquesa -que la paguin els rics- o l'internacionalisme solidari en contraposició al 'tots no cabem' no pot ser aliè a l'esquerra. No poden representar un problema. Un jove que es manifesta contra l'abús de poder de Berlusconi, l'augment del preu de la universitat o les retallades socials no pot ser un enemic. Mai de la vida.
domingo, 12 de diciembre de 2010
Vocabulari difús: pesca amb rall
Escrivint sobre conceptes com la pesca amb rall, un se'n adona de quant ràpid han anat les coses, i s'arriba a plantejar si tant avanç realment ha significat progrés més enllà de l'econòmic.
El rall és -era?- una xarxa circular guarnida de ploms que els pescadors tiraven a l'aigua en llocs de poca profunditat i que, pel pes de la plomada, se submergien, atrapant els peixos que nedaven en este espai. Era una pesca de subsistència, clar està, que es practicava tant a les zones de platja com als rius o al Delta de l'Ebre.
Qui em va explicar en què consistia esta tècnica de pesca ho va fer a Almassora (Plana Baixa), després d'haver-me dut per l'històric camí de Ben-Afeli, ple de vida rural en altres temps i ara saturat de nous xalets de diumenge. Em contava que els homes d'Almassora sempre han tingut fama de malfeiners, de conformar-se amb poc però saber viure bé. I afegia que amb les verdures de l'hort, caçant algun ocell i pescant una estona amb rall a les platges tenien prou i els sobrava temps per acudir a les múltiples tavernes i ventes que hi havia a la zona.
Qui poguera tornar, ni que fora per almenys veure-ho, a la vida de no fa tant.
martes, 7 de diciembre de 2010
Dubtes de tardor

Qui me les comprarà? A quin preu? Potser podria esperar-me uns dies, a vore si el mercat es mou i les paguen més. Però només tinc ganes de treure'm este maldecap de damunt. A trenta pessetes el kilo, quina misèria. He d'aguantar un poc. I si plou? I si fa fred? I este fill de puta, me les pagarà? M'han dit que et dona la paraula i, després, les cull quan les cull. Merda d'agricultura... Si tinc bon tamany, i són dolcíssimes; què més volen? L'any passat sí que les volíen, sí. A quant me les van pagar? 52 pessetes, crec. 52 pessetes, mecaguen Déu, qui poguera. Signava ací mateix. Però este any n'hi ha massa. A 30 pessetes amb prou feines cobriré els costs. Si no m'agradara tant, enviava la terra a prendre pel cul.
Són els pensaments de tardor dels llauradors, pendents de col·locar les seues taronges en un mercat completament irracional, on al productor li paguen deu vegades menys que el que després paga el consumidor final. Com diu mon pare, que proven a menjar taulells, a vore si els senten bé. Però també és ell qui diu que, d'ací cent anys, tots calbs.
viernes, 3 de diciembre de 2010
Tornem a casa
miércoles, 1 de diciembre de 2010
Breu reflexió post-electoral
Canviar el discurs. Ara tot són discursos que venen a dir que s'han d'obrir a la societat. Benvinguts al club, esperem que esta febra per ser els més socials no dure quatre dies. L'esquerra institucional està en una cruïlla de la que només sortirà guanyant si entén que no pot aspirar a governar adoptant el discurs de la dreta en temes com immigració o gestió de la crisi -no dir sortida no és innocent, ja que crec que cap govern a curt termini ens treurà d'on som-.
Obrir-se. És un imperatiu i potser una de les últimes oportunitats. La gent que se sent progressista existeix, i en algun moment començarà a percebre que pot organitzar-se més enllà dels partits si entén que l'agressió de la dreta va massa lluny. Un exemple concret el trobem estos dies a Benimaclet, on diverses entitats s'ajunten per exigir el final de la impunitat de l'extrema dreta davant la passivitat dels partits.
S'ha de tornar a veure els dirigents de l'esquerra parlamentària al carrer, i no a la televisió. I qualsevol utilització tacticista s'entendrà. Un altre exemple d'això: ahir un tuitaire d'ERC de les Terres de l'Ebre es lamentava que no s'hagués votat en clau de cementiri nuclear. Potser ha estat perquè els partits progressistes han perdut la costum d'estar al peu del canó i quan se'ls veu s'identifica la presència amb el partidisme.
La reflexió d'Huguet. El dirigent d'ERC s'ha apuntat a la moda de les reflexions al bloc i no ho ha fet malament. De tot, però, em quede amb la part final, on critica el Grup Godó. Ve a dir que ara tracten d'analitzar els resultats com a 'sociòlegs freds', sense tenir en compte com han arribat a influir ells en la percepció que la gent ha tingut del govern d'esquerres. A bona part dels seus opinadors també els coneixem de la tertúlia d'Els Matins, i tant al diari com a la televisió s'ha caricaturitzat el Govern. Diferències n'hi ha hagut, però ells les han magnificat. Objectiu? Que el Rey Arturo llegue a Camelot. Dit d'una altra manera, que Catalunya torne a la normalitat.