jueves, 28 de abril de 2011

Salt de Ferrassó

Una cosa et duu a l'altra. La feina a casa, la lectura a interessar-te per no sé quina web, el futbol a la celebració. Al final, passa la setmana i no has tingut vint minuts per asseure't a reflexionar. Deu ser el món líquid patentat per Zygmunt Bauman. El temps se'ns menja, en som víctimes, esclaus.

El cas és que per Setmana Santa vaig estar per la Terra Alta i el Maestrat, recuperant sensacions, allargant els segons, respirant després d'un temps sense xafar les fronteres difuses. Visita de rigor a Morella per assortir-me de flaons i visitar el castell -pel que vaig pagar per primera vegada-, passejades sense rumb per Horta de Sant Joan, pluja de primavera, que va i ve segons bufa el vent, transportant aromes de timó.

Vaig tornar al Mas de les Valls, lloc que recorde amb especial estima, ja que va ser la meua primera excursió per la Terra Alta. Com aquella vegada de fa més de tres anys, plovia, i el riu de les Valls baixava ple. Una meravella per a la vista, que es despista mirant com l'aigua discorre capritxosa pels gorgs i roques imponents. I el mas, amb la seua explanada monumental, d'un verd menta delirant d'energia, evidenciant que en temps passats l'espai era quelcom molt més relatiu, que les quatre parets de trenta metres no existien.

Per mi, el més impresionat va ser la visita, a través d'una senda inventada, al salt de Ferrassó. En veure'ns arribar, les fades i els follets devien córrer a amagar-se, perquè crec evident que allà n'hi ha d'haver. La cascada baixava abundantíssima, alimentada pels més de 100 litres caiguts al Port els dies anteriors, i les particules et copejaven la cara, com evitant que de massa contemplar la bellesa del salt, de repent, aquest desapareguera, gelós dels inesperats visitants.

De passada, i aprofitant el Sant Jordi, ja tinc un bon manual de mitologia càtara, tot preparant el Camí dels Bons Homes, que pensem fer a l'estiu. Sabeu que l'últim perfecte càtar, Guillaume Bélibaste, va viure els seus últims anys a Sant Mateu, al maestrat valencià?

jueves, 21 de abril de 2011

Una de futbol

Abans de començar amb este bloc, quan tenia més temps, també n'escribia un de futbol. Ara, amb la derrota del Barça a la Copa, m'ha semblat oportú escriure. Ehh, més bé no m'he pogut resistir. M'ha sortit això.

Passat el pitjor de la ràbia, toca intentar analitzar fredament la final de Copa del Rei i intentar esbrinar què fer per afrontar les semifinals de la Champions League. Sembla evident que, si estem davant d’una partida d’escacs, Mourinho ha agafat avantatge amb una mena de sortida de Defensa Índia de Rei, moviment basat en uns primers moviments que permeten un mur defensiu sòlid de peons i un bon contraatac, obrint moltes possibilitats de sortida a peces com la reina i els alfils.

Els peons Pepe, Khedira i fins i tot Xabi Alonso, situats com un mur sòlid semblant a una defensa d’handbol molt a prop de la seua defensa, han sorprès a un Barça que s’ha quedat sense massa arguments. Fins i tot en la segona part, quan va millorar el joc culer, els jugadors decisius, Xavi, Iniesta i Messi, agafaven la pilota massa lluny de la porteria (llegir sencer).

miércoles, 20 de abril de 2011

L'anell del capitalisme

Escoltat al documental Pig Business: "el capitalisme actua com si ens tinguera agafats d'un anell al nas. Ocupats com estem a seguir-lo per evitar estirons, ens hem oblidat que l'anell el vam posar nosaltres, i que el podem treure.

No tinc gaire temps per escriure, potser m'hauria de desfer de l'anell

domingo, 3 de abril de 2011

Guerra

Esta setmana la guerra m’ha perseguit. Estic llegint Kaputt, de Curzio Malaparte, una crònica de la última vegada que Europa va estar contra les cordes, la segona Guerra Mundial. Ara ho torna a estar, i ha arribat un punt en què no m’atrevisc a assegurar que no tornarem a acabar reduïts a pols i runa. Hi ha una frase que m’ha sobtat: “El pitjor de la guerra és el que té d’entranyable”. També per a mi, que no he viscut ni la guerra, ni la postguerra ni tan sols la Transició, les històries de guerra tenen molt d’entranyable; la solidaritat, les famílies destrossades però unides, els rostres silenciosos que creuen que callar és el millor, desperten en mi pietat.

També vaig estar al CCCB veient la conferència (veure-la al web del centre) sobre desapareguts, en la que van parlar el periodista Gervasio Sánchez i Emilio Silva, President de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Sánchez va explicar que una guerra no acaba fins que les seues conseqüències no se superen. Mentre estes històries de les que parlava abans desperten en mi pietat perquè considere que ningú els ha tingut en compte a l’hora de construir el futur no s’haurà acabat la guerra.

miércoles, 30 de marzo de 2011

Perills a les xarxes socials

Unes 4.000 persones han compartit en Facebook, i més de 300 en Twitter, una notícia segons la qual entrava en vigor un nou ‘diccionari’ de paraules massa catalanes per ser utilitzades a la Televisió Valenciana. Hi havia un petit però: la notícia és de 1990. Tres breus reflexions sobre el cas.

1) El perill de les xarxes. Tot va massa ràpid i compartim informació i palla a parts iguals. Cal més esforç per separar-los.

2) El segon perill de les xarxes. Veient el meu mur abans d’adonar-me que la notícia era antiga, pensava que la rebel·lió estava a punt d’esclatar a València, i pensava de mirar els Euromed per no perdre-m’ho. Entrem en una bombolla d’afins perillosa.

3) La història de sempre dels socialistes valencians. Incapaços de ser valents amb la cultura i el país. Així els va i els anirà, sobretot si la solució al desastre que s’espera al maig és Leire Pajín.

martes, 22 de marzo de 2011

Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

jueves, 17 de marzo de 2011

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.