Salt de Ferrassó

Una cosa et duu a l'altra. La feina a casa, la lectura a interessar-te per no sé quina web, el futbol a la celebració. Al final, passa la setmana i no has tingut vint minuts per asseure't a reflexionar. Deu ser el món líquid patentat per Zygmunt Bauman. El temps se'ns menja, en som víctimes, esclaus.

El cas és que per Setmana Santa vaig estar per la Terra Alta i el Maestrat, recuperant sensacions, allargant els segons, respirant després d'un temps sense xafar les fronteres difuses. Visita de rigor a Morella per assortir-me de flaons i visitar el castell -pel que vaig pagar per primera vegada-, passejades sense rumb per Horta de Sant Joan, pluja de primavera, que va i ve segons bufa el vent, transportant aromes de timó.

Vaig tornar al Mas de les Valls, lloc que recorde amb especial estima, ja que va ser la meua primera excursió per la Terra Alta. Com aquella vegada de fa més de tres anys, plovia, i el riu de les Valls baixava ple. Una meravella per a la vista, que es despista mirant com l'aigua discorre capritxosa pels gorgs i roques imponents. I el mas, amb la seua explanada monumental, d'un verd menta delirant d'energia, evidenciant que en temps passats l'espai era quelcom molt més relatiu, que les quatre parets de trenta metres no existien.

Per mi, el més impresionat va ser la visita, a través d'una senda inventada, al salt de Ferrassó. En veure'ns arribar, les fades i els follets devien córrer a amagar-se, perquè crec evident que allà n'hi ha d'haver. La cascada baixava abundantíssima, alimentada pels més de 100 litres caiguts al Port els dies anteriors, i les particules et copejaven la cara, com evitant que de massa contemplar la bellesa del salt, de repent, aquest desapareguera, gelós dels inesperats visitants.

De passada, i aprofitant el Sant Jordi, ja tinc un bon manual de mitologia càtara, tot preparant el Camí dels Bons Homes, que pensem fer a l'estiu. Sabeu que l'últim perfecte càtar, Guillaume Bélibaste, va viure els seus últims anys a Sant Mateu, al maestrat valencià?